Pongo la radio muy alta. Las calles están totalmente vacías y voy muy deprisa. Llego a un semáforo en rojo, me tienta saltármelo, pero me detengo cuando veo un cartel que no recuerdo haber visto, y lo miro. Lo único que dice es: Desaparezca aquí, y aunque probablemente sea un anuncio de algún hotel, me desconcierta un poco y piso el acelerador a fondo y los neumáticos chirrían cuando me alejo del semáforo. Llevo puestas las gafas de sol aunque afuera todavía no es de día y no aparto la vista del espejo retrovisor poseído por la extraña sensación de que alguien me está siguiendo...
Bret Easton Ellis
Cowboy de mitjanit Parlar per parlar = parlar²16 Mar 2015
Cowboy de mitjanit Parlar per parlar = parlar²
20#cinema
Una de les escenes més depriments de la història del cinema -segur ja has deixat de llegir-, és sens dubte l'inici de Cowboy de Mitjanit (John Schlesinger, 1969; imperdible Marathon Man també)... John Voight puja a un autobús; el seu excés d'amabilitat saludant a tothom mentre avança pel passadís, mastegant xiclet com un posseït, va diluint-se en avançar, cada vegada més... El somriure desinteressat, gratuït, és vençut, el xiclet més espès, mastegant el temps... Mira a un costat, a un altre, cercant contesta, tant sols un gest ... Res ... S'acomoda al seu seient de sky, enganxós, ardent...
El sol de mitja tarda, encegador, impertorbable com la resta de passatgers, acaba enlluernant llur entusiasme. Avergonyit, es refugia en la seva butaca, mira per la finestra amb un ull tancat ... Més sol, emprenyador. Encegador, impertorbable sol. Sense gest. Res més que sol ... Agafa el seu barret amb una mà i, definitivament s'enfonsa en ell. Un passatger més ha arribat abans de sortir.
I això és només el principi d'un viatge condemnat per anticipat, Mort a crèdit com la novel·la -EXTRAORDINÀRIA- de Céline, una derrota gens complaent i menys assumida, que la converteix en quelcom més que un fracàs ... Una alenada d'esperança encara, tan lleugera com estranya... Ser un altre potser ...
Espectacular i desoladora obra mestra -amb uns tocs d'humor negre brutals; menció especial per les escenes hippies i "psicodèliques", absolutament genials-, banda sonora, actors, probablement en una de les seues millors interpretacions (se surten Voight i Hoffman)... I la maleïda cançó (original de Fred Neil i interpretada per Harry Nilson), perfectament ben trobada .
Everybody's talking at me I don't hear a word they're sayin' Only the echoes of my mind
People stopping, staring I can't see their faces Only the shadows of their eyes
I'm going where the sun keeps shining Through the pouring rain Going where the weather suits my clothes
Banking off of the North east winds Sailing on a summer breeze And skipping over the ocean like a stone
I'm going where the sun keeps shining Through the pouring rain Going where the weather suits my clothes
Banking off of the North east winds Sailing on a summer breeze And skipping over the ocean like a stone
Everybody's talking at me Can't hear a word they're sayin' Only the echoes of my mind
I won't let you leave my love behind No I won't let you leave I won't let you leave my love behind I won't let you leave