versió original
Inhale de good shit / exhale the bullshit19 May 2015
Inhale de good shit / exhale the bullshit
27#relat #animació

Baixo a fer el darrer piti... El darrer del paquet dic, tranquils que de moment allargo un xic més l'assumpte... També el darrer de la tarda... De la tarda de la feina, que al sortir he d'anar a l'estanc a comprar-me un cartró... Winston Silver fumo ara, que l'R1 no tirava massa i ja me cansa... El darrer piti, de la tarde, a la feina... a la universitat, així que com plou surto al passadís mig cobert, i m'hi trobo dues noietes preuniversitàries... No ho dic per l'aspecte, ESPECTACULAR per cert, amb cert aire del setanta -esplèndida i llarga melena ondulada una i cabell ben curt l'altra-, sinó perquè no puc evitar sentir (i sempre evito sentir als altres amb qui no estic parlant ni conec, o conec però no hi sóc a la conversa, més que evito fujo i tanco les orelles, odio les putes boques dels xafarders i les xafarderes que parlen d'oïdes), que preparen la selectivitat... No les xafarderes, les noies, cony, que feien un descans suposo entre trigonometria i la caverna de Plató.

"I si no vaig a la Pompeu..." ha dit en veu més alta, inevitable no escoltar-ho...

Em queda mig cigarro... Shhhhhhhp... Aspiro...

A més de preuniversitàries, eren lesbianes, o bisexuals, o amigues que es fan petons als morros, deixe-m'ho així en això o en res...

Joder tia... I si fracasso?
...

1/4... Shhhhhhhp...

Faig mitja passa per aixafar la cigarreta al cendrer (un de metro deu d'alt -el cendrer, no jo-, cilíndric de 60 cm de diàmetre; allò que es diu: un bidó) fent més girs amb el polse, 45 graus dreta, 45 graus esquerra, del què és habitual... Exhalo llarg i fort... espiració forçosa i (caram, em descobreixo a mi mateix) ben pel·liculera...

FUUuuuhhhuuuUUUUuuh

Perdona... És que no he pogut evitar sentir-te... D'això... Com pots pronunciar amb 18 anys la paraula fracàs?... (ji ji ji... hs hs hs)... Au noies... Me'n torno a estudiar, fins ara...

I és que hi ha persones que es recreen tant melodramàticament en la desgràcia (en el seu propi ús -de la pròpia merda- i en l'ús de la pròpia paraula -de merda-) que desprestigien la tragèdia... (Nietzsche díxit, el parèntesis és meu -i del teclat HP Pavillion, a veure si me'l canvien d'una puta vegada)... Això no ho he dit, o potser ho he pensat i ho he dit, o ho he dit sense pensar, o sia allò què "realment" penses (curiós que signifiqui tot el contrari)... Jo què sé deixeu-me...

La Pompeu Fabra..... Nxts, vaja com creix la canalla. I no ho dic perquè em passaven dos pams... Sinó perquè potser sóc jo qui no s'ajusta a la manera de ser i fer de la gent i de les persones... o dels personatges de La Riera; que potser és un retrat, espero que només d'una part, això sí, de la joventut catalana... Lo papa que me munta el restoran' mol·lecular, la nena que estudia a Alabama, jope que trista l'ha deixat el noviet en veure que ha descobert realment que sóc una PAVA pija insuportable, consentida i capritxosa...

Pujant les escales em creuo amb una vuitantena de padrins i iaies de les Aules de la gent gran... Juraria que algunes em miren estrany... (quelcom sexual?...). Com si sabessin que no sóc estudiant, però tampoc estiguessin segurs què hi treballo... Algunes agarren amb més força les nanses, premen el colze contra el cos o abracen la bossa al pit, com una adolescent aplastant la carpeta contra els seus pits... D'altres en canvi saluden amablement, amb unes mirades netes i lúcides, innocents, clares i senzilles... dibuixant somriures regalats que t'arreglen el dia...

Fins que el o la filla de puta de torn torni a espatllar-te-la gratuïtament. No falla. Allò que es diu filldeputisme altruïsta, que és gratis i convida la casa.


Res... Apreto que l'estanc tanque prompte...

Ja mos vorem... Bon nadal a tothom.

Niña de veinte años, cruel como quien puede
que mirabas de lejos con asco el movimiento
sangriento de mi boca en el vacío
de la
habitación que nadie toca, y donde
se desliza por las tardes la serpiente, niña
clavel desafiando mi impotencia, blanco
semen en el ojo; aplastaría
bien lo sabes tus ojos con toda la ceniza de mi alma
que ha muerto y no descansa, y llenaré sin duda
algún día tu tierra del incienso dorado de mi mierda
cuando sepas, ya tarde, en aquel demasiado
en la serpiente que recorre los libros de mi cuarto
que también de tus sesos, sedienta por misterio,
masticará los restos el fuego de Locura, el fuego
sin piedad que hoy me escupe
desde ti, de tu nombre joven, Miriam, desde tu carne cruda
el horrendo enigma que llevo y que no sé, y que llevas
por costumbre atado al zapato del colegio
y enseñas a las otras sin decir nada, sonriendo,
diciéndoles, mira
mira, el persiguió esta sombra y dijo que era LA VIUDA.

Leopoldo María Panero





Per alfred@sincomentarios.net


Avís legal
Top