De les paraules, mai no te'n malfies suficientment, no semblen gaire cosa les paraules, no semblen perilloses, és clar, més aviat petites ventositats, petits sons de la boca, ni calents ni freds, i fàcilment recuperats, així que arriben per l'orella, per l'enorme tedi gris i tou del cervell
Louis-Ferdinand Céline
Vertigen. O el desig de caure30 May 2015
Vertigen. O el desig de caure
30#assaig
Quelcom que valgui la penar mirar
Tot i a risc de perdre-hi els ulls
Leopoldo María Panero
Su necesidad es tan grande que acabas envuelto en ella; esta necesidad es tan enorme que te das cuenta de que en realidad puedes controlarla, y lo sabes porque lo has hecho antes.
Bret Easton Ellis
¿A quina alçada comences a desitjar llançar-te al buit? ... És fàcil, un peu, ara l'altre...
Si el vertigen és en realitat el desig de caure, l'addicció serà doncs el vici de necessitar, de beure set, de no tenir un prou; o de voler més, sempre més per sempre més sempre...
No parlo d'addicció o vici com a necessitats, de necessitar vici habitual i regularment, sinó de ser addicte a la necessitat, estar viciat per ella: la necessitat en si com a dosis.
Voler un vici que ens obligui, una addicció que ens triï, ens seleccioni especial, una calma que abasti tota la teva ànsia, i que ens converteixi en submisos voluntària, plàcidament ...
Unes ganes inconcretes motivades per un anhel desconegut i que ens crida des d'algun lloc ... ¿Nosaltres mateixos? ...
Escollim, cadascú creu triar-ne el seu, cap a on anar, en quin sentit i on caure, on fixar la seva mirada obsessiva, amb què perdre o intentar guanyar, sense saber ben be del cert què ...
Però s'equivoca, ens equivoquem, ja que això és qui ens crida i ens atrau , qui venç o perd, per seguir estant aquí, continuar fent-se necessària, l'addicció a la necessitat ... i posar-li un nom no ho farà més comprensible o menys evitable... plaent depèn; molt sovint tampoc, en comptats moments massa...
Sempre saps el que no és prou, de vegades el que és suficient; però mai, mai, saps el que és massa fins que no saps el que és més que prou.
Necessitar a algú que no ens necessiti, necessitar quelcom que no ens consumeixi el desig, sinó que el mantingui intacte, o incrementi precisament donant-nos , apaivagant en un instant aquest insaciable ànsia de voler, però no allò que el motiva; donant-li ales a la vegada, o tot el que crema vola ...
Voluntat en definitiva, no sé si d'autodestrucció a d'un amor per alguna cosa prou ardent com per refredar tota la teva ànima.
I no tenir ja mai ganes d'agafar res més, de desitjar una altra cosa, d'aferrar-se enlloc, a res ni a ningú. D'una i definitiva vegada per totes.
Aquesta és la meva necessitat ... i jo la seva.
Perquè menys seria massa.
Vaig descobrir fa temps a RECOIL amb l'emotiva i tensa "Vertigen", extraordinària lletra i cançó del projecte paral·lel en solitari d'Allan Wilder (excomponent dels Depeche Mode); cançó "narrada" de manera fascinant i exquisida per Rosa Torrás (sobre unes inquietants veus de Diamanda Galas), una fan catalana que va respondre a la petició de Wilder sol·licitant a la gent textos i enregistraments en la seva llengua nativa.
La cançó pertany a "Liquid", treball conceptual (que requereix de vàries escoltes) basat en els últims pensaments d'un aviador abans d'estavellar-se... Experimentació sonora fora de tot gènere, bases inquietants, fosques, obsessives i hipnòtiques; complexes, creixents i denses orquestracions amanides amb recursius sons industrials, efectes orgànics i naturals cinematogràficament narrats; desesperats, bells i desolats textos; les (escollides) veus entreteixeixen i encaixen a la perfecció en aquesta complexa textura com un instrument addicional més. La banda sonora perfecta d'una pel·lícula (sense final feliç) encara per fer.