29 Jun 2015
Las guerres no les conquisten les raons; ni els debats ni les discussions. Potser les batalles les guanya qui menys escrúpols demostra en la lluita, de més retòrica i fal·làcies, armament i estrategues disposa, qui millors amics i padrins té, reuneix coalicions escaients o aposta sempre al cavall guanyador.

De fet la raó no és una qüestió democràtica: molts poden estar equivocats contra pocs, sense que el seu nombre esdevingui cap argument, a favor o en contra de la seva opinió. També en ocasions, una raó evident resulta pèssimament defensada, i més valdria deixar-la sola i que cadascú en tragués les seves pròpies conclusions sobre ella, quan no defensar la pròpia raó dels seus exegetes.

Ningú té la raó, diuen; seria un bon punt de partida per a començar una discussió, per poder arribar a qualsevol conclusió que fos millor que els nostres respectius punts de partida.

El que sí resulta francament desolador, és que algú defensi sense raons alguna cosa, aposti per una sense raó, en benefici propi sabedor de la seva equivocació; argumentar un error a consciència, persistir en la decisió i justificar-la fora mida, proposar l'injustificable i de mala fe... Exigir als altres el que hom no compleix ni practica; o ser benevolent amb un mateix i intransigent amb els altres pel mateix cas... Fer-ho a més detentant* un poder o exercint una autoritat, amb una intel·ligència, coneixement o capacitat que precisament hauria d'ajudar a un major raciocini ja és, ja és... O millor: no és... egoisme, política, manipulació, engany... perquè senzillament no té nom.

I això passa, està passant a diari.

I el pitjor de tot és que ens hi hem acostumat; i de fet, ja és el que n'esperem.


*: No existeix en català el verb "detentar", que en castellà fa referència a l'acció, per acte o omissió, de paraula o obra, per activa o per passiva, de retenir o exercir il·legítimament algun poder o càrrec públic.