20 Jul 2015
Creia que mai seria membre ni formaria part d'aquell club dels proletaris, treballadors, funcionaris que aprofiten les seves miserables vacances mig cobrades i 3/4 mal pagades per pintar, fer obres, redecorar, moure coses de lloc, inclosos a ells mateixos... I d'entre els moviments més absurds i traumàtics (si algun no ho és; per a mi gairebé tots els físics ho són) és: la mudança.

El horror, el horror, el horror. I si és a l'implacable estiu lleidatà ja en pots afegir un altre.

A tota mudança el volum es crea i es destrueix, però sobretot es multiplica. L'energia s'esgota i tu et transformes amb ella. Ja no et queda la cama bona ni un braç dolent; ara ho són tots dos.

Trobes els cargols dels collons un cop els dones definitivament per perduts i ja els has reemplaçat. I les peces petites i recanvis acaben costant més que tot el pack o estri sencer, comprar-lo de nou. Un ou. O-varis.

Revistes, retalls, diccionaris, bíblies, prescindibles, caducats... Per molt que seleccionis, per més que llences, més espai necessites. És inherent a organitzar, categoritzar, agrupar... Volum necessari exponencial, més espai requerit. I total per descobrir allò que et manca, tot el que no t'han retornat, allò que has perdut, o llençat equivocadament (precisament el que ara et cal).

El forat sempre troba la canonada plena a punt d'esclatar, tot falla a posteriori i un cop has pagat o donat el vist-i-plau. Llauner, fuster, vidrier, fibra... Cada visita et suposa tres de noves, cada revisió descobreix una falla que abans no hi era i segur no hi comptaves. I cada cosa per petita que sia et representa una nova despesa.

També és un bon exercici per redescobrir-se a un mateix en el teu historial de lectures, subratllats, anotacions, punts i pàgines marcades, cantonades doblegades...

O potser no.

L'impasse és força angoixant, veure desfer una llar de mil racons íntims, personalitzats al mil·límetre, posicions al detall, i ser-ne el propi botxí, i víctima. El punt d'inflexió lampedusià en que no ets d'enlloc, el vell pereix, caixa a caixa, el nou encara no neix, i 300 pepinos als mudanseros quan desisteixes de fer-ho tot sol.

We could be heroes, però avui em ve malament i millor preparar les drogues escaients i els analgèsics adequats. Tirites i sterstrips color pell. Aigua oxigenada, tacs i cargols mil i de totes les mides; faltarà el precís. El taladre està a casa dels pares i l'escala a la de ta germana.



Taques de tabac a les parets amb les sinuoses corbes dels llibres marcades, que ja no hi són sinó encaixats. El russos amb les russes, francesos i anglosaxons, assaig, psiquiatria i llibres de gastronomia, cada cosa al seu lloc, un espai per a cada cosa.

Espais... Menes d'espais... Espais que ens acullen, acompanyen, incomoden, defineixen, retraten, sobreviuran... Indiferents al pas del temps, al nostre pas, les passes donades i per caminar; el camí desfet i tots els que no hem (em)près.

El que està per fer i les putes ganes d'emprendre'l. Perquè amb dolor tant és on estiguis, d'on vinguis i cap a on vagis.


La gent es mou, però a mi em cansa.

La gent, moure'm, jo. I no necessàriament per aquest ordre.

Esperem doncs que tot encaixi. I si no, amb la música a un altre lloc.