versió original
La frontera de la vergonya (i la vergonya sense límit)04 Sep 2015
La frontera de la vergonya (i la vergonya sense límit)
50#assaig

Quanta solidaritat -també interessada partidistament- amb els refugiats i què poca -i quant racisme- amb els immigrants que ja hi són.

Amics, familiars, dretes, esquerres, de dalt, de baix, del sí, del no, quan et parlen en petit comitè, tot Déu abomina dels immigrants.

Però no es pot dir fora de l'àmbit personal. No sia que et titllin del que ets.

Gent que no ho diries mai. Està tant estès en privat com silenciat en públic, el que pensen veritablement.

I el més trist és que sovint no els pots dir res, perquè són amics o familiars, i ho comenten personalment, mai en grup.

I encara més trist és la manca de resposta quan això passa. La passivitat o l'assentiment als comentaris racistes.

Més que la hipocresia és la vergonya a ser qualificats com a tals. El dia que es perdi aquesta vergonya -i deixi d'estar mal vist- tindrem partits activament xenòfobs. Activa políticament, desvergonyida i desacomplexadament xenòfobs.

La vergonya és de fet la darrera frontera per a que això es produeixi.

Som racistes però no es pot dir. I encara sort d'això. Ja és ben trist que aquesta hipocresia sigui positiva per no tenir partits xenòfobs. Per això Albiol -i d'altres- són un càncer. La metàstasi de la desvergonya, traspassar la frontera del xiuxiueig i el rumor infundat a l'asseveració, l'afirmació i l'acció política.

Així, cada cop que callem davant un comentari racista, l'interlocutor perd una mica més aquesta vergonya, el reafirmem en allò que pensa i donem ales a que escampi la seua merda.
Mai, mai, mai callar, assentir, somriure -còmplicement-; una comentari irònic (però no massa, a l'alçada del seu enteniment) a vegades és suficient. Aixecar-se, deixar-los amb la paraula a la boca i marxar, més que suficient: òptim.

I el racisme s'estén, viatja, és contagiós i traspassa fronteres; infinitament més ràpid, literalment i en tots els sentits que no pas l'emigració.



Tenim al cantó immigrants i/o pobres ben autòctons als que no fem puto cas. Amics fins i tot, que ho estan passant malament. Salut, atur, pobresa, depressió, al pou... Perquè com deia Ambroise Bierce, l'esquena és la part visible dels nostres amics caiguts en desgràcia o davant l'adversitat.

Què no farem, i com no l'hem de donar als immigrants, econòmics o polítics, tret de puntualment, com una dosi per apaivagar la mala consciència col·lectiva occidental.

Que als dos dies la merda torna a començar.

Tot plegat fa un fàstic immens.

Per alfred@sincomentarios.net



Avís legal
Top