La Rochefoucauld. Máximes
Som així, per defecte (i en excés)

No recordo si fou La Rochefoucald o Nietzsche, segurament tots dos, qui deia que parlar massa dels defectes d'un mateix era una manera -poc discreta això sí- d'ocultar-los... Tots som, estem incomplets per algun lloc, o ens sobra alguna cosa; i curiosament sempre resulta quelcom consubstancial a la nostra manera de ser (i no ser: sobretot som allò que no volem ser, deia Joan Fuster), doncs precisament la seva manca o excés és del que més ens defineix -ja sia herència o elecció-, tot i que potser allò que menys ens representa, sinó delata: estem probablement en algun lloc de nosaltres mateixos que no és accessible des de l'exterior.

L'amor propi és l'amor d'un mateix i de totes les coses per a si; fa als homes idòlatres de si mateixos i els faria tirans dels altres si la fortuna els donés els mitjans per a això... O només cal donar una mica de poder a algú per descobrir la seva veritable natura...

Les Màximes de La Rochefoucauld representen una extraordinària unitat de pensament, un metadiscurs dominant, mancat de la mes mínima pietat i condescendència vers l'ésser humà. La precisió incisiva i quirúrgica del bisturí del seu llenguatge, mancat de qualsevol accessori o lluïment, confereix a les Màximes una desoladora nitidesa; una severa i implacable visió del "cor", el corpus humà. Són exactes" fins al mínim detall, en cada paraula, sempre necessària, mai redundant en l'aforisme...

Les nostres virtuts no són, generalment, més que vicis emmascarats. L'amor propi, l'orgull fatu i l'interès constitueixen el rere-fons de totes les nostres accions, dels sentiments i de la mal anomenada virtut; mèrit o culpa per extensió. D'aquí que l'amistat, la pietat, l'honestedat, el pudor, la generositat o l'heroisme, per posar alguns exemples, siguin desconstruïts sota la mirada despietadament escrutadora de La Rochefoucauld, que revela l'egoisme, la debilitat i el càlcul més subtil en tot allò que fem i diem, proposem i donem el vist-i-plau, en siguem conscients o no. No és estrany que Schopenhauer i Nietzsche caigueren seduïts per la seva amarga i desdenyosa prosa i visió de l'home.

Si coneguéssim els veritables ressorts de les nostres més belles accions, sovint ens avergonyiríem de les mateixes, afirmava La Rochefoucauld... O què és vici i què virtut, independentment del resultat obtingut, del rèdit particular, benefici i prestigi social que n'obtinguem de les mateixes, si en desconeixem les raons i motivacions segones i terceres, ocultes dels nostres propis actes. Si tinguéssim idèntica benevolència amb els altres que condescendència vers nosaltres mateixos, probablement seríem ben indulgents amb els altres, fins i tot -o especialment- amb els seus actes més vils, roïns i malvats.




Per alfred@sincomentarios.net

Top