Todo en su sitio és un aplec de deliciosos i emocionants, sempre sorprenents i a voltes inquietants assajos inèdits i pòstums de l'humanista i totòleg d'ampli espectre, bèstia parda intel·lectual i lúcid neuròleg, Oliver Sacks.

Com a breus capitols d'una autobiografia científica a mode de comiat, Sacks escriu relats i retrats psicològics, descriu fenòmens estranys sobre el funcionament (malalties i disfuncions) del cervell i la ment a partir de vivències, descobriments i anècdotes personals; partint sempre des de l'observació en primera persona i no excloent cap símptoma ni donant per vàlid qualsevol diagnòstic "calaix de sastre", ni deixant d'intentar diagnosticar.

Espatarrant per exemple com viatja arreu del país a la cerca de Tourettes amb un amic neuròleg que també el pateix (i cada 2x3 li dona per llepar el terra), amb dues pacients bessones rera el cotxe cridant... Esquerra!... Dreta!... Frena!, al moment més inoportú i per suposat sentit contrari... Sembla que si no obté cap resposta ni té algú davant per a qui resulta inoportú o provoca una reacció, sovint en Tourette no es prodiga tant.

Quan crèiem que ja estava tot dit -i al seu lloc-, vet aquí un altre i magnífic regal pòstum que ens deixà, deu dies abans de morir, al voltant d'allò que ens defineix com a humans: El riu de la consciència.

En aquesta -ara sí- darrera ocasió, amb aquella insaciable curiositat i fam de coneixement que el caracteritza, interès pel detall i l'anomalia —pel que aquesta permet desvetllar de la norma, en tant l'anècdota i l'excepció sovint en són un símptoma revelador—, Sacks ens passeja de forma amena i divertida per un sorprenent Freud neuròleg i un Darwin botànic. Es capbussa en l'esbiaixada percepció de la velocitat i el temps, recorrent a... HG Wells!, o a experiències properes a la mort, la Tourette, el Parkinson, l'epilèpsia... o l'alterada enfront de perills extrems o d'esportistes d'elit. Aprofundeix en la relació entre memòria i creativitat, i com aquesta determina els nostres relats, retrats i realitats personals... S'endinsa en els trastorns, lapsus i errades de percepció, les seues causes i conseqüències... Analitza el pas discret, en frames infinitesimals, de la percepció a la consciència, flux i procés de processos, més que lloc, cosa o quelcom... I (de resultes de tot plegat) en el comportament humà, en totes les seues formes i accepcions, manifestacions i fallides, per enigmàtiques que resultin... És més, precisament i encara més amb aquestes.

I on recava i d'on empesca, ens du la consciència sinó a la memòria... Sense memòria no hi ha intel·ligència... Aquesta empremta tant de l'observació i la percepció com de la creativitat i la imaginació (doncs percebre és crear, recordar recrear), en l'intent d'entendre, donar sentit a les coses i articular la nostra pròpia vida i història.

L'única veritat és la narrativa: som tant el què sentim, imaginem i ens expliquem com allò que ens passa. On dirigim la mirada, com observem i centrem l'atenció; i com refem la memòria i recategoritzem cada cop que recordem quelcom. Diem que la memòria és selectiva; certament... Oblidem però que com la fem i refem constantment, fixant experiències i records, i repescant-los, és un procés canviant, únic i diferent, de cada instant, moment i circumstància, personal i ambiental, que en diria el doctor House.

Es troben a faltar pensadors autoritzats de la seua magnitud, extensió i profunditat, especialment amb la irrupció/disrupció de la IA i la seua evolució (i necessàriament la nostra), les seues derivades i implicacions. Reflexió multidisciplinària i més necessària que mai al voltant de la consciència humana, del fi, sentit i principi de realitat. D'allò que ens distingeix i defineix com a humans. L'(auto)consciència, del que s'és, i d'ésser humà; què és, on rau, com percep, funciona, desvia, rareja o espatlla, tant individual com col·lectivament. De l'oportunitat i amenaça que suposa per a la mateixa humanitat. Almenys tal com la coneixem...

I la resposta ens la donà amb les seues, aquestes sí, darreres paraules, a «Tot al seu lloc», on afirmava que allò que més l'amoïnava era, és, la «catàstrofe neurològica a escala gegantina» de la humanitat... «La pèrdua progressiva, subtil i generalitzada del sentit, del contacte humà a la nostra societat i a la nostra cultura»... «Només la ciència, recolzada per la decència humana, el sentit comú, l'amplitud de mires i l'atenció als desfavorits i els pobres, suposa una esperança per a un món sumit al marasme moral».

Confessava Buñuel al —seu— últim sospir que li agradaria poder aixecar-se un cop cada deu anys d'entre els morts, atansar-se a un quiosc i tornar, pàl·lid i ensopegant al cementiri amb alguns diaris sota el braç. «Llegiria els desastres del món abans de tornar-me a adormir, satisfet, en el refugi tranquil·litzador de la tomba».

Dubto que un Humanista de la talla d'en Sacks ho volgués fer. Ni que pogués. Millor descansi en pau, «Tot al seu lloc», ni que sia en la inòpia de la nostra extinció.