Avui -bé ahir, ntxs, i més tard quan ho llegeixis- fou el 120è aniversari del naixement d'Iréne Némirovski.

Nascuda a Kíiv, de família jueva, refugiada a Moscú després de la revolució bolxevic, exiliada a Finlàndia, Suècia i finalment França, on hi desenvolupà la seua carrera com a escriptora, fou deportada a Auschwitz pel règim col·laboracionista de Vichy i assassinada aquell mateix estiu al camp de concentració amb 39 anys (i posteriorment llur marit a la cambra de gas), deixant inacabada la Suite francesa, on relata l'experiència de l'ocupació i l'èxode amb una sinceritat, lucidesa i sensibilitat que esborrona.

El manuscrit sobrevisqué en una maleta entre cartes, fotografies i records familiars, conservat per ses filles, amagades durant tota la guerra, restant inèdits més de sis dècades fins a la seua publicació, l'any 2004.

Durant anys he tingut en cua i espera la Suite Francesa, descarnada novel·la autobiogràfica i crònica implacable, difícil d'abordar per la seua cruesa; tant pel tràgic context històric i situació general com pel detall, allò què millor ho expressa. Amb una prosa superba i lucidesa extraordinària, sense menystenir ni deixar res al tinter, descriu els innombrables 'petits' actes de covardia, com els grans d'humanitat: la veritable ànima dels 'particulars' i llurs comportaments davant situacions límit i tràgiques, on veritablement les coneixem i són mereixedores (o no) d'eixe atribut, el de persones, individus, i humans.

I vet aquí la trista victòria del deure necessari i acomplert: el de deixar testimoni, el de no permetre l'oblit, el de denunciar la injustícia i intolerància generals, i la complicitat i indiferència humana, la particular, la més monstruosa i desoladora.

Comparteixo alguna nota personal sobre el projecte de la Suite i les seues dues darreres cartes.

Article de 2022 / Per #alfrediniesta