Magnífic aplec de relats a qual més sòrdid i estrafolari aquest Caridad; un veritable monstruari de personatges, diàlegs i històries tant estrambòtiques com inquietants. També plenes de tendresa i un singular i espatarrant sentit de l'humor. Del bo i el millor humor negre, aquell que aplega amb subtilesa allò cruel i ridícul; l'esgarrifós i l'emocionant. Amb una sensibilitat que pica l'ullet a la complicitat del lector.

En altres paraules, el límit de l'humor és la seua qualitat. I crec en això, a més del talent, sensibilitat i intel·ligència per fer-ho, ajuda haver-les passat putes, viscut i estat un d'ells. I en Mark Richard va més que sobrat de totes i cadascuna d'aquestes coses... Humor negre no és l'acudit fàcil, gratuït i destraler de gracietes -anant d'enfants terribles- enfotent-se de desgràcies i desgraciats, no gràcies.

Per inversemblants i absurdes que puguin semblar situacions i esdeveniments, m'hi jugo un pèsol que així foren, les va veure i viure. Empescant la gràcia entre l'absurd i arrencant el riure al dramàtic, transcendint la tragèdia traient-li punta a les coses; fent equilibris pel cantó cafre de la puta vida.

No és sàdic, ningú més moralista i amb menys humor que de Sade, sinó extramoral. No és surrealista malgrat semblar-ho doncs hi ha molt de veritable. I no és bo, sinó genial. El que ens conta, com i ell mateix.

Et parteixes com la contorsionista triturada, tota la penya zumbada del port, remugant mentre recullen els trossos, i l'entranyable i desencantat policia amb bermudes que ho investiga, i fa art contemporani -tirant a macabre- per exorcitzar els fantasmes dels cadàvers i vísceres de realitat que du al cap. I que reparteix i obliga a penjar a les seues parets als que els duen a les seues esquenes. Colla de malparits.

Tota una joia.

Article de 2022 / Per #alfrediniesta