Ja vaig comentar Caridad d'en Mark Richard, amb algun dels millors relats curts -carregats d'humor negre i absurd, i també molt d'autobiogràfic i del cert- que he llegit mai, dient-me... N'he de llegir més, tot d'aquest tipus... I així ha estat, amb cada llibre he anat al·lucinat més i més...

Així que vaig directe a la seua autobiografia, Casa de oración n°2 i en surto corprés i sorprès, si no n'estava prou. Vinc de la monumental d'en Martin Amis, 'Experiència', extraordinària, lúcida i commovedora, i possiblement la seua millor obra. I m'és inevitable la comparació; la que suma més que classifica. I malgrat el contrast -d'estil i de ses pròpies i diametrals vides, cadascú gaudeix, porta i pateix com pot- ambdues em resulten epatants. Imperdibles per qualsevol que en vulgui saber i entendre millor, tant als propis autors com també gaudir d'aquestes meravelloses lliçons de vida i d'escriptura.

En Mark passà bona part de sa infància en hospitals per a nens "especials", entrant i sortint cada 2x3 de quiròfans i rehabilitacions a causa d'una deformitat, que segons un malastruc metge (compte amb els diagnòstics, pronòstics i les etiquetes que es pengen; hom se les fa seues com a identitat o condemna, pretexte o excusa) el deixaria de per vida a una cadira de rodes cap als 30. El dia que els compleix ven el seu cotxe i fa autoestop per a mudar-se a Nova York i ser escriptor.

Tot l'anterior i el posterior et sorprendrà (no, lo següent). Increïble però cert. Dramàtic i tràgic i cruel i tendre i divertit alhora i a la vegada, fins a la riallada o deixar-te ben glaçat. Sona estrany despertar tant i aplegar totes aquestes coses i de la manera com ho fa en Mark Richard. Els periples hospitalaris amb nens 'avariats'; locutor de ràdio als 13, feinejador a un vaixell pesquer, fotògraf aeri, pintor, cambrer, investigador privat... Estranys 'cameos' amb Jimmy Carter, Yoko Ono, William Burroughs, Robert Altman, Tom Waits, Larry Brown... Sempre amb el refugi i salvació, acompanyament i farmaciola de la literatura... Fins rebre el PEN/Hemingway de mans de Norman Mailer, donar classes de literatura a Oxford i escriure guions per a sèries de televisió.

Sintèticament i A un ritme frenètic, Richard narra en segona persona del present; com si hom i ara en fos el protagonista -aproximant el lector a l'experiència i l'emoció viscuda-; com si fos un altre qui li expliqués -distanciant-se'n aquest- al propi autor.

"El teu cirurgià no ho veuria pas amb bons ulls. Tot i que els malucs són nous tens encara el costum de mirar cap avall per no ensopegar. Sempre has odiat la teva manera de caminar. Un cop, quan caminaves amb la teva dona per un moll, agafats de la mà, et va dir que miressis al terra per veure les vostres ombres juntes i et vas negar. Evites mirar el teu reflex en acostar-te a un aparador. Un amic, potser el noi de la universitat amb la cara desfigurada, et va dir que no series tu sense la manera com camines. Va dir que és com si estiguessis travessant amb dificultat alguna cosa que ningú més no veu... Eres el tipus de nen que accelerava les probabilitats d'un infortuni inevitable".

Infortuni com tenir, a més d'haver-ne estat, un fill 'especial' -o aquest maleït humorista, una altra "errada de nostre senyor"-... Potser fou necessari haver estat aquell fill, per comprendre i acceptar ("era difícil ser el meu pare"), i estar preparat per ser-ne aquest altre.

"La situació del teu fill posa a prova la teva fe. Les bajanades que et deixen anar no ajuden gaire. Tu però no ofereixes bajanades a la gent en moments de dificultat. Has après que l'única bajanada que pots oferir als altres en moments de dificultat és dir-los que els estimes. Tampoc no ofereixes oracions amb l'esperança de canviar les coses. Has arribat a la convicció que aquest tipus d'oracions són perilloses, sobretot les que comencen per 'Si...', en futur condicionant..

I començo 'Niño pez', novel·la de ficció, i a les poques planes ja estic al·lucinant. I tiro cap a La Irreductible a empescar el seu altre aplec de relats, 'El hielo en el fin del mundo', que Raquel fa dies em diu ei!, ja tens el llibre!

I m'acabo el de relats flipant i amb mal de costelles.

Mark Richard sí, és 'especial', massa especial... Agosarat com per ser sí mateix, únic i autèntic. Malgrat passar-les ben putes. O precisament i tirar avant. Genial per com hi respon, i s'ho, i ens ho explica.

No us el perdeu, en voldreu més, i quedarà per sempre dins vostre.

Article de 2024 / Per #alfrediniesta