Caridad és un magnífic aplec de relats d'en Mark Richard, a quin més sòrdid i estrafolari; un veritable monstruari de personatges, diàlegs i històries tant estrambòtiques com inquietants. També divertides, plenes de tendresa i un singular i espatarrant sentit de l'humor. Del bo i millor humor negre, surrealista i absurd, aquell que aplega amb subtilesa la crueltat i el ridícul; l'esgarrifós i l'emocionant. Amb una sensibilitat que pica l'ullet a la complicitat del lector.

El límit de l'humor és la seua qualitat. I en això, a més del talent i sensibilitat per fer-ho, legitima i ajuda haver-les passat putes, viscut i estat una d'elles. Humor negre no és l'acudit fàcil i gratuït, destraler i provocador enfotent-se de desgràcies -habitualment alienes- i desgraciats, no gràcies.

I en Mark Richard va més que sobrat de tot plegat com per saber de què, qui i com parlar per explicar de la millor forma. Certes veritats només es poden expressar per aproximació; o bé limitant-se als fets, allà cadascú amb la interpretació (es pressuposa la capacitat del lector, per anar més enllà de la literalitat; una consideració de l'autor vers la intel·ligència d'aquests, en deia Bataille). O els recursos i esbojarrades sortides a les merdes que hem d'empassar a diari, les que construïm plegats quan ens ajuntem; les absurdes i dramàtiques situacions amb que hem de lidiar. D'aquí i així neix l'humor. Necessàriament negre. Lo altre és simplement graciós. I està bé i també que així sia. Però parlem d'una altra cosa.

Vísceres de realitat i l'esmorzar nu a la punta de la forquilla. Queixalades i riallades boges per suportar el dolor i el sense sentit, l'absurd, la indiferència i la crueltat del món, amb petites traces d'humanitat, com cacauets o clares d'ou als lluços congelats.

Per inversemblants i absurdes que puguin semblar situacions i esdeveniments, m'hi jugo un pèsol que així foren, les va veure i viure. Empescant la gràcia entre l'absurd i arrencant el riure al dramàtic, transcendint la tragèdia traient-li punta a les coses; fent equilibris pel cantó cafre de la puta vida.
Per inversemblants que puguin semblar situacions i esdeveniments, m'hi jugo un pèsol que així foren, tal qual les va veure i viure. Tothom té dret a recrear i construir la seua versió de les coses (una hipòtesi com qualsevol altra, tant legítima i lògica com allò que anomenem realitat, al cap i a la fi un mer consens a hores d'ara impossible), empescant la gràcia entre l'absurd i arrencant el riure al dramàtic, transcendint la tragèdia treient-li punta a persones i situacions; esquivant els trets i fent equilibris pel cantó cafre de la vida. Plena de fills de puta i egòlatres, malparits, idiotes i psicòpates integrals i integrats.

Tota ficció és autobiogràfica, tota realitat subjectiva, simplement alguna més comuna i corrent que una altra. O altrament la realitat és morta, la causa: el seu excés.

Com a exemple, et parteixes com la contorsionista del circ ambulant feta trossos per l'hèlix d'un vaixell... Tota la tropa sumbada que treballa al port, renegant mentre recullen els mil pedaços... I l'entranyable i desencantat policia amb bermudes que ho investiga, personatge que dona per a novel·la o sèrie; que fa art contemporani -i un xic macabre- per exorcitzar els fantasmes dels cadàvers i l'excés de realitat que du al cap, i amb les que ha de conviure. I que reparteix i obliga a penjar a les seues parets als que els duen a les seues esquenes i consciència... Aquells que en conservin un bri. Colla de malparits. Que entre tots la vau matar i ella sola morí trinxada... Carn vol carn... per a la picadora.

Aquest és un dels millors relats d'humor negre que he llegit mai. I n'hi ha d'altres.

Tota una joia. Imperdible.

Article de 2022 / Per #alfrediniesta