Enorme la figura, indestriables obra i vida, d'una coherència radical, d'en Francesc Tosquelles, psiquiatre reusenc que va revolucionar les pràctiques i les institucions psiquiàtriques del seu temps, a la República, al front, a l'exili... transmetent un llegat terapèutic i humanitari, cultural i artístic, de pensament i d'avantguarda realment extraordinari.

(Un monumental treball de Joana Masó i una expo al CCCB i posteriorment al Reina Sofía han recuperat, reivindicat i posat en valor la seua figura, així com la importància i vigència del seu treball)



Republicà, antiautoritari, antifeixista, rojo, catalán, separatista... Tosquelles va abordar l’arrel social de la malaltia mental i va transformar la institució psiquiàtrica. No pas des del sofà o via tesis, sinó amb l'exercici constant i un pragmatisme radical en la forma d'abordar, entendre i transformar la psiquiatria.

No és la psicoanàlisi "de clientela o divan", individualitzada i individualista que tracta de forma isolada -i sense incidència col·lectiva- atès el component econòmic i cultural, lingüístic i afectiu; social i polític, que Tosquelles considera inherent a l'ésser humà. El destí de la bogeria és l'essència de l'home, deia, o l'important és encertar la seva bogeria... Com l'acceptem, tractem i allò què fem amb ella és també i doncs, el destí de la humanitat. En tots els sentits. D'ella, de cadascú de nosaltres i de tots plegats.

No és tampoc (va més enllà -i d'avançat- del discurs de) l'antipsiquiatria: no reclama l'abolició de la Institució tal i com s'erigia (l'antic ordre manicomial) i constitueix (com a pàrquings d'anòmals, marginats i trencats; i els externalitzats que són més, medicalitzats de per vida). Es tracta de guarir a la pròpia institució que els perpetra, com un tot i unes parts d'un únic cos malalt,

No pretén abolir la Institució (com l'antipsiquiatria) sinó guarir-la com a part d'un únic cos malalt, mitjançant la formació i cura de les persones que hi conviuen a l'asil, començant pels propis metges i cuidadors, mitjançant la formació, cura i humanització, enfocament i praxi de les persones al seu càrrec -començant per les persones cuidadores: Tosquelles formà capellans, prostitutes, malalts guarits... O qui millor coneix la malaltia i l'ésser humà-. Quelcom semblant proposarà R.D.Laing, recomano llegir l'assaig biogràfic: Razón, demencia y locura. La formación de un psiquiatra, on explica com començar a exercir en sortir de l'acadèmia i el què es trobà realment).

Es tracta doncs d'una Institució oberta en ambdós sentits, introduint pràctiques assembleàries, d’autogestió i en comunitat, reforçant i creant vincles socials, arrelat al territori, la terra i l'entorn, i de treball (remunerat, sinó se'n diu hobby) i on la cultura i lliure expressió (o marc pel disbarat i el "desbarrament" *) esdevé fonamental: teatre, pintura, art brut, música, escriptura, cinema... El que s'anomenarà arteràpia.

Tosquelles recorria al disbarat o desbarrament en l'expressió i el diàleg com a forma d’experimentació, entenent que així es podia arribar a (dir o treure'n) alguna cosa... Així va cultivar una manera de parlar amb un sentit de l’humor que convidava a l’escolta i l’empatia. Amb el temps, aquesta deambulació a través de la paraula va anar allunyant Tosquelles de la relació amb el significant, acostant-se progressivament a la matèria de la veu i el so, a la música i a la cadència de la llengua en el moment de la cura. A voltes diu i fa tant el com que el què, o que la pròpia paraula dita... El disbarat, l'humor seriós i desbarrat, com a formes d’experimentació, escolta i enteniment -més enllà del significant de la paraula-. La melodia i el com.

Tindria molt en compte -profetitzava- no quedéssim connectats a l'inconscient, i gens a la presa de consciència. Cronificats en el símptoma -com albirava amb l'aparició i abús dels tranquil·litzants- i el no conflicte via l'evitació i l'anorreament.



En temps de crisi mental, dels vincles i afectes, de malestar i malalties de la "normalitat"... De distanciament, incertesa i esgotament. D'enaltiment individualista, narcisisme i egolatria (sovint fins i tot utilitzats com a remeis, que només agreugen el problema i la malaltia). D'allò instantani, banal i efímer, sense fons, constància ni recorregut... D'hiperrealitat buida, la fi de la realitat via infinits simulacres... En què tot se'n va en orris i desdibuixa, i allò humà es difumina, degoteja, desfà i s'esmicola; i ens anem perdent per tot arreu; recuperar, reivindicar i fer Tosquelles esdevé més necessari que mai.

Em sembla l'única veritable protesta. O almenys la més raonable, racional i humana.





Comparteixo alguns fragments del documental: François Tosquelles: une politique de la folie / Francesc Tosquelles: una política de la bogeria, de Danièlle Sivadon, Jean-Claude Polak, François Pain (1989 · 55').

El film és una entrevista amb Tosquelles, que reflexiona sobre la seva història personal, la Guerra Civil espanyola, la psicoteràpia institucional i les relacions entre la psiquiatria i la resistència política, entre d'altres temes. Les paraules de Tosquelles es creuen amb imatges d'arxiu i fotografies, que ens brinden un marc contextual que ajuda a comprendre la dimensió de les idees i les accions d'un psiquiatre el llegat del qual no s'ha d'oblidar.

Article de 2022 / Per #alfrediniesta