Doncs em vaig deixar ‘ensarronar’ (merci per la confiança, Raquel i Joan, quan un mateix no les té totes) per presentar a La Irreductible la primera novel·la d’en Joan Tomàs Martínez Grimalt.

I deunidó La Miopia quin aterratge... Amb una sàtira mordaç i afilada crítica del món de l’alta cultura i la fauna que hi campa... Crítics misantrops, poetes arribistes, cineastes megalòmans, parelles de conveniència en ambicions sense límits...

Tota una colla de trepes sense escrúpols ni la més mínima empatia amb uns egos del 15 i una fam d’èxit de cal 10, digna de ‘La Grande Bouffe’, insaciable i a qualsevol preu, sense importar el com, el cost ni les conseqüències... O allò de l’estupidesa (com la definia Cipolla) quan fruit dels seus actes –i malgrat les intencions, de les quals i també, l’infern n’és ple- hom no obté cap rèdit, malmet els altres i a més: en resulta el primer i més greu perjudicat... O el pensament fallit i la intel·ligència fracassada (que en deia JA Marina) per l’esbiaixada, egocèntrica i obtusa aplicació de la mateixa (si aleshores se’n pot qualificar com a tal).




Mentre el llegia i en gaudia -tot i ser una tragèdia en tota regla, la novel·la és realment hilarant, a voltes delirant; amb un humor ben fosc, carregat de lucidesa i mala llet, i un llenguatge exquisit (escaient al de la pedanteria pròpia dels personatges) que a voltes et desborda (què bé escriu en Joan Tomàs!)- em venia al cap la introducció de Dostoievski a Memòries del subsòl... "No cal dir que tant l'autor d'aquests apunts com els Apunts mateixos són inventats. No obstant això, personatges com l'autor d'aquests apunts no només poden, sinó que han d'existir en la nostra societat, si tenim en consideració les circumstàncies generals en què la nostra societat s'ha modelat"... Sàdics farsants, fills de puta somrients, vampirs sense capa i monstres quotidians... no són pas exclusiva d’aquest món: tots han sortit de l’armari de sota el llit d’arreu n’estem rodejats, vés no ho siguem o ens hi convertim...

Que sia ficció implica que no siguin reals o inspirats en (si més no en un simptomàtic aplec dels seus caràcters)? Explicar la realitat no conté traces ficcionades i biaixos de l’autor?... Bé, com afirmava Martin Amis a “Experiència”, la seua monumental autobiografia (i probablement millor obra), tots els escriptors saben que “la realitat és en la ficció”...

Una altra novel·la meravellosa on apareix la figura (recurrent en la literatura russa, el decadentisme francès, maleïts i heterodòxies vàries) de l’antiheroi nihilista i desencantat, símptoma i epítom dels seus temps (i que acaba resultant intempestiu: són plenament vigents), la trobem a L’heroi dels nostres temps, de Lermóntov, també –i prèvia a la de Dostoievski, potser aquest s’hi va inspirar?, qui sap- a la introducció de la seua obra:

L’ Home del subsòl, aquell ridícul funcionari emboirat, reclòs en sí mateix i ses cabòries, cavalcaria ara amb tot el bestiari de Miopia, amb visió túnel i aclucalls als ulls (aquest element privatiu de vista que es sol relacionar amb la ignorància o la manca d'experiència, però també amb l'incapacitat de poder mirar més enllà d'un objectiu o d'un ideal preestablert), incapaç de veure amb claredat més enllà del seus nassos i la immediatesa; de pensar en quelcom més que el seus melics i omplir ses panxes i insaciables egos de fama i èxits.

Si bé en el cas d’aquell home subterrani el seu pecat seria més aviat la presbícia, en tots ells hi és present l’ofuscació, aquella confusió mental que impedeix enraonar i veure les coses amb claredat... I el pitjor: al que s’hi suma l’obcecació: encaparrar-se i perseverar en l’error -tot i ser-ne conscients - seguint camins absurds i perseguint fites desbarrades... Fins al desastre absolut.

És capaç de fer 4 o 5 preguntes encadenades sense treva i sense cap interès a rebre cap resposta. Era la seva manera particular de relacionar-se amb propis i estranys... I és que Camil Comes no tenia amics ni companys, projectes o tant sols objectius. Aquella còrpora només tenia una set ferotge per viure ràpid i sense límits. Qualsevol persona, animal o cosa que s’interposés en el seu camí era interpretada com una nosa, com un topall inútil i inservible...

Qui no coneix a algú així... que posi el dit aquí. A la nafra o al forat del cul. Tant és.

Article de 2024 / Per #alfrediniesta