Almenys els que conec i pel què en dedueixo, Park Min-Gyu i Kim Young-Ha... Coetanis de Hang Kang i testimonis tots tres de la crisi financera i social arran del crac del 97, però a aquests -allunyats d'aquells compungits relats, com si a Corea s'hagués inventat la desgràcia- mai els hi concediran cap Nobel, no pas... Malgrat ser autors de culte, dels més valorats per la crítica, premiats i llegits al seu país, sobretot entre el jovent. Cosa que no deu dir gaire de bo, no pas d'ells, ans el contrari, sinó indicatiu de la societat que fa que així sia. Societat on la vitalitat -diu el propi Park- és considerada un símptoma i manifestació de bogeria.

Perquè ambdós aconsegueixen dur a l'extrem, al carall i sempre pel vessant més fosc, aquells aspectes més increïbles però reals de la societat capitalista, sudcoreana o d'arreu; disseccionant les temences, el desencant vital i el tedi, la soledat i l'angoixa existencial mitjançant potents imatges visuals i recursos narratius, d'un nihilisme ensisador i un humor, negríssim; amb una imaginació desbordant que partint d'un enfocament realista acaba trencant tota lògica per la irrupció d'algun aconteixement inesperat, així com les disbaratades reaccions dels personatges, fora de tota causalitat identificable (i malgrat això reconeixible, vet aquí la gràcia) que aquest provoca.

I sensibilitat... Un coneixement i furgamenta pels racons més tèrbols de l'ànima humana, desvergonya i capacitat per expressar-los que m'ha deixat corprés i sorprés. Confesso.

Pienso en la carpa que sacude cada centímetro de su cuerpo. Yo también pasé por eso. Prefiero no hablar del dolor, de las convulsiones, de la medicación y el insomnio, de las inyecciones. Quiero recordarme vivo.

Sopla el viento. Sigo respirando. Supongo que es algo tan sutil que desde lejos no se aprecia, pero, sentado aquí, me siento muy desahogado. Quiero saborear y recordar todos estos colores: el verde, el amarillo, el chartreuse. Es como si, al mezclar todos los colores, saliera el negro: todos los momentos insignificantes de la vida acaban manchándose con la muerte. Corre el agua del arroyo. La vida fluye mucho más amplia y profunda que antes. Estoy feliz y, al mismo tiempo, no lo estoy. Estoy triste, pero la tristeza no lo ocupa todo. Estoy cabreado, pero no sé por qué. Siento dolor, pero también hay una parte de mí a la que no le duele. Estoy alegre, aunque no se me ocurra ningún motivo para estarlo. No sé por qué.

Si reuniera todas las emociones que siento, acabarían convirtiéndose en resignación. Algo oscuro, insondable y pleno. La resignación se me antoja que es el destino último de nuestro viaje.

Aspirina, Park Ming-Gyu

Imperdible aquest 'noir' coreà de Young Ha que és Tengo derecho a destruirme. I d'entre els relats de Park Ming-Gyu, em quedo amb 'Siesta'. Directe al top de relats. MERAVELLÓS.

Article de 2024 / Per #alfrediniesta