La frase: "Els llocs més calents de l'infern estan reservats per a aquells que en temps de crisi moral conserven la seva neutralitat" no apareix a La Divina Comèdia i per tant, podem afirmar que no és tracta d'una cita de Dante.

En tant aquesta sentència fou pronunciada, paraules textuals, per John Fitzgerald Kennedy en alguns dels seus discursos -el primer, el 1956, i després almenys vint-i-cinc vegades durant la seva carrera política i presidencial-, caldria atribuir-ne a aquest l'autoria (o la viralitat)?

Doncs caldria determinar si fou el primer en enunciar-la així... I també si en atribuir-les a Dante, doncs això ens podria donar alguna pista... de la possibilitat que a qui hagués citat John F. fos a algú altre, qui a més de pronunciar-la abans, també hauria comés l'errada en l'atribució i la imprecisió del seu contingut respecte al text original.

La genealogia de l'errada, del contagi i viralització de la incorrecta atribució sense dubte es deu a que la frase és ben trobada; malgrat no trobar-se al text que les va inspirar o s'atribueix.... i a que qui així ho va afirmar, que aquelles paraules eren de Dante, era popular i influent...

El principi d'autoritat du a vegades aquestes coses, a repetir una errada -i donar-la per bona- perquè qui la comet en gaudeix, per la seua fama o reputació... Pel cas, una moral i espiritual (Dante) i una altra de política (Kennedy)... Suposo la viralitat i capacitat de propagació de Fake News no estava aleshores a les mans i en boca de qualsevol... Però a la mentida hi ha voluntat i intenció; és conscient i interessada, a diferència de a l'errada

El propi John Fitzgerald quan pronunciava la frase solia acompanyar-la amb un, "com va dir Dante"... A la vegada Bob Kennedy va reforçar l'equívoc el 1964, quan va afirmar que "la cita favorita del president Kennedy era realment de Dante"... Com si son germà hagués citat un fragment literal, extret de La Divina Comèdia...

En realitat es tracta d'una interpretació lliure i en paraules, presumptament de son germà; d'una versió sui generis, inspirada en un passatge similar del tercer cant de l'Infern de La Divina Comèdia, però bastant diferent al text original... En parlem després.

Altres escriptors, personalitats, ja havien parlat amb anterioritat en termes semblants, expressant una idea similar en el mateix sentit que féu John F., tant a propòsit dels 'neutrals' com associant-los a l'infern, a la seva ubicació en aquest indret, la temperatura del mateix...

Segons Quote Investigator, rastrejant cronològicament l'expressió, trobem sermons de mitjans del XIIX que ja condemnaven al lloc més calent de l'infern als incrèduls... Altres, del XIX -la família creix-, tant hipòcrites com incrèduls... Si sumen de posteriors, "aquells que rebutgen la gràcia oferta"... I també "els que van morir sense reconciliar-se d'excomunió"... O "Al cor mateix de l'infern" -que digué el 1918 el president de l'Associació Americana de Salut Pública-, aniran els "traïdors als seus amics"...

Com veiem, les ganes d'enviar a l'infern i a d'altres indrets, hi ha on triar..., han estat una constant al llarg de la història... Només n'ha variat el lloc assignat on es despatxen, les condicions ambientals i una mica el qui...

Theodore Roosevelt va escriure el 1915 a "Amèrica i la guerra mundial" que Dante havia "reservat un lloc especial d'infàmia" per als àngels neutrals...

El 1917, un diari de Wilmington, Carolina del Nord, informava d'un discurs d'un orador religiós anomenat W. M. Vines en què col·locava aquells que són neutrals en la lluita eterna entre el bé i el mal "en el lloc més baix de l'infern"...

I el 1944, l'escriptor espiritual Henry Powell Spring va publicar un llibre d'aforismes meditatius i cites, "Què és veritat", que incloïa una declaració atribuïda a Dante que, justa la fusta, coincideix amb les paraules de John F....

Podria ser que Kennedy hagués tret d'aquest tant la cita com l'atribució? M'hi jugaria un pèsol llàgrima a que sí....

Qui sap... Caldria revisar les seues lectures, comprovar si en la seua biblioteca hi constava aquest volum, si hi és a la seua llibreta d'anotacions, on hi desava frases per als seus discursos, tot i que tampoc serviria de prova...

Concloem doncs que (enrevessada i) 'simplement' es tracta de l'evolució al llarg del temps d'una interpretació esbiaixada de l'obra de Dante, relativa als neutrals (per desqualificar-los) i doncs, millor considerar-la apòcrifa.

Ara bé, en tant qui va viralitzar la canviant metacita apòcrifa i pseudodantesca -'fixant-la' en llurs termes i convertint-la en aforisme- fou John F. Kennedy, doncs li donarem el mèrit, almenys de la confusió.

Quedem així i en això.





I quines són les diferències respecte al text original?

Com dèiem la cita no reflecteix amb precisió la ubicació exacta ni les condicions amb què es troben els éssers neutrals en l'elaborada escatologia de Dante.

Els més semblant a aquests són els "ignavi", els indolents "sense vida", ànimes mortes, petites i displicents que no van trobar cap gust ni van mostrar interès per res, indecises per covardia, indiferents vers les coses i els altres, i que només van viure per a si... Sense pena ni glòria, "sense honor ni infàmia", sense prendre mai partit... Més que observar com bufa el vent. "Al món no van deixar ni nom ni fama".

Es tracta d'"Aquests desgraciats, que mai vius foren" del tercer cant de La Divina Comèdia, quan Dante i el seu guia Virgili troben un nombrós grup d'ànimes mortes a l'avantsala -que no a dins- de l'infern, a la riba del riu Aqueront, on el barquer Caront du les ànimes dels condemnats fins a l'infern pròpiament dit.


By Luca Signorelli - Web Gallery of Art:   Imatge  Info about artwork, Domini públic, Link

Sota un cel sense estrelles, llum ni temps, on com en una tempesta de sorra no es distingeix la nit del dia, i ressonen sospirs, queixes i profunds gemecs en nombroses llengües, horribles blasfèmies, paraules de dolor, accents d'ira, veus agudes i ronques, soroll de mans...

"Aquest aspecte miserable
tenen les tristes ànimes d'aquells
que sense honor ni infàmia varen viure.
Es barregen al penós cor dels àngels
que no van ser ni rebels ni fidels
a Déu, pensant només en ells mateixos.
El cel no els vol, per no perdre bellesa,
ni els accepten en el profund infern,
perquè els reus no se'n puguen gloriejar."
I jo dic: "Mestre, com pot ser tan greu
allò que els fa lamentar-se tan fort?"
Em va respondre: "T'ho diré breument:
no tenen l'esperança de la mort,
i la seua vida és tan cega i baixa
que els fa enveja qualsevol altra sort.
Al món no van deixar ni nom ni fama:
la justícia els menysprea, i la pietat;
però no parlem d'ells, mira'ls i passa."
I jo, mirant, vaig veure un estendard
que, voleiant, corria tan veloç
que semblava impossible d'aturar;
i darrere venia tal munió
de gent, que jo no hauria cregut mai
que la mort hagués fet tan gran destrossa.
Després que en vaig reconèixer alguns,
mirant vaig distingir l'ombra d'aquell
que féu, per covardia, el gran refús.
Vaig comprendre tot d'una, i amb certesa,
que aquesta era la tropa dels roïns,
que ni els vol Déu ni els enemics de Déu.
Aquests desgraciats, que no han viscut,
anaven nus i sempre agullonats
per tàvecs i per vespes que els seguien.
Els ratllaven la cara amb fils de sang
que, barrejada amb llàgrimes, els queia
als peus, on la xuplaven cucs immunds.

Als comentaris de la seua meravellosa versió, Josep Maria de Sagarra en digué "els indolents, en català col·loquial els panxacontents... Gent que no s'ha decidit per res, que no s'ha volgut comprometre mai, o per covardia, o per mandra, o per pobresa d'esperit"... Els que s'evadeixen, els que no es mouen, "aquells als quals agrada mes' jaure' i no embolicar-se... el pecat dels quals és l'omissió, i aquest sentir-se superior"...

Sentir-se superior... Aquella superioritat moral i afegida tant freqüent, que solen gastar els equidistants que es creuen més enllà i per sobre del bé i del mal, dels altres i de tothom pel fet de no haver triat bàndol, o haver escollit el dels indiferents...

Exclosos del cel i de l'infern, doncs no van triar al cantó de qui estar, no són dignes de tenir un espai i doncs, la cita s'allunya de l'original: no estan a l'infern ni al lloc més profund d'aquest, sinó a un preinfern, un 'enlloc'...

En el limbo!, sento cridar darrera meu, a la sala d'espera de l'hospital, mentre faig quatre anotacions per aquest article; n'afegeixo doncs aquesta sincronicitat... Compte!, no és el llimb! (primer cercle ja dins l'infern) on estan aquestes ànimes, sinó una espera infinita i sense sala... Com qui desespera eternament a un Godot (o en el seu cas: una mort que no arribarà mai, posant fi al seu patiment)

Condemnats per tota l'eternitat a córrer nus, perseguint cegament com a pàries una ensenya que no pertany a cap ideal i que mai no resta quieta en un sol lloc, turmentats per vespes i mosquits que els reguen de sang el cos, als peus dels quals una catifa de cucs s'alimenten de les seves llàgrimes barrejades amb sang... "Aquests roïns" són rebutjats com a 'éssers' insignificants... I mai millor dit, doncs els càstigs (literalment) dantescos s'avenen ad hoc a la natura dels pecats i en són el contrapàs... Per exemple: els vidents són castigats duent el cap enrere per haver comés el pecat d'haver volgut anticipar el futur...

Així doncs i de la mateixa forma reben "un càstig desesperant, però ridícul"-que en diu Sagarra-. Aquells que no es van significar mai... Seran insignificants per sempre més... Els que no varen triar, són destriats i exclosos... Els que van ignorar les coses i els altres, seran ignorats -"però no parlem d'ells, mira'ls i passa", diu Virgili a Dante, sense dignar-se a donar-los un cop d'ull-... Els que no es van interessar per res, i només visqueren pel seu propi interès, camparan entre el desinterès i el rebuig de tothom... Els que foren indiferents, indiferència recolliran... Els que van viure malbaratant llurs vides, no tindran mort i descans sinó una eterna sens-vida... El seu espai serà un no-lloc... El seu què, el sense-sentit; i el com, mancat de qualsevol mena de significat...


Els indecisos. Il·lustració de la primera part del cant tercer. Priamo della Quercia (segle XV) Priamo della Quercia - Link

Per acabar: quant a l'escalfor... Segurament hom va associar aquest lloc, el més profund, com també el més ardent, allunyant-se del text original al que remet... Doncs Satanàs és a la part més baixa de l'Infern, al centre de la Terra, atrapat amb gel al voltant de la cintura.

Recordem, així com l'infern té forma d'embut -que tot s'ho empassa-, el Purgatori en té de con. Per manca o excés, quelcom esdevé virtut o defecte, per això tenen una estructura inversa.

El paradís ja és una esfera... Com una pilota, que com la que xutà al cel Dylan Thomas quan era petit, encara no ha tocat a terra.

Article de 2015 / Per #alfrediniesta