«Experiència» és la monumental autobiografia de Martin Amis i probablement la seua millor obra.

«Tots els escriptors saben que la veritat és en la ficció» escriu Amis. Què hi ha d'un mateix en aquesta i hi pot haver de ficcionat en una autobiografia? Suposo en major o menor grau, un poc de cada cosa i en ambdós sentits. Hom pot ficcionar-se de la mateixa forma que treu el nas mitjançant els seus personatges i novel·les, aquelles parts més fosques que no gosaria exposar obertament, almenys en primera persona i nom propi. Un amagatall, una màscara més. Com ves, la de qui escriu una ressenya literària, què tria i allò que en destaca.

«És el com del meu qui que em fa jo. Cap més jo no serà jo mateix» deia en Pedrolo. Sempre és la manera de ser i el com més que el què, també i doncs a l'hora d'escriure allò que ens fa qui som; allò que roman, la manera i l'estil quan tot es va desdibuixant, diluint, perdent, quan gota a gota i de mica en mica es buida la pica. Perquè precisament d'això tracta «Experiència», d'aquest procés de memòria, i també de demolició que en deia Fitzgerald.

En el cas de n'Amis, allò que explica i fins a on arriba, era d'esperar que a les seues memòries no deixés res al tinter ni passés per alt cap tema, per íntim, tèrbol o delicat que fos. És més, precisament aquests en fossin centrals. I plenament literàries, en una família contaminada pel virus del llenguatge i la Literatura; un pare, Kingsley Amis, reconegut escriptor —omnipresent a les memòries, tot un homenatge—; la família donada, la pròpia i la literària: Philip Larkin, Saul Bellow, Allan Bloom, Salman Rushdie, Robert Graves... Així com les lectures, cites i interpretacions d'altres autors, ses vides i morts.

L'experiència és «aquest enemic miserable», doncs «un cop i un altre se'ns presenta una nova sèrie de normes que exigeixen ser desxifrades. En diversos moments et penses que tens la realitat mig apamada; llavors, tot d'una, aquest coneixement, tan laboriosament adquirit, no et serveix absolutament de res».

Com molta gent que encara no ha fet els quaranta, creia ben poc en la crisi de la mitjana edat i li tenia encara menys respecte: era prerrogativa d'uns quants enzes i figaflors que, per una raó o una altra, eren incapaços de caminar en línia recta. Quan la meva crisi es va acabar (i s'acaben: una crisi no pot ser sempre més una crisi), vaig veure que era intrínseca i estructural. Tenia a veure amb coses que ja estaven malament i amb les quals no m'enfrontava. La crisi de la mitjana edat t'imposa la xaroneria i la indignitat, però això és part del teu turment. En un aspecte més material, et fa desembarcar a la platja del dolor que el teu tòpic ha creat. Però després t'adones que, mentrestant, s'efectuava un realineament, una cosa irresistible i universal, que tenia a veure amb la teva visió canviant de la mort (i cal tenir una crisi sobre això, és crucial tenir una crisi sobre això). La gent diu que un nen, quan creix, pot «entendre» successivament la mort d'una mascota, la mort d'un avi, i llavors fins i tot la mort d'algú de la seva edat. Tan sols en l'adolescència comencem a sentir els primers rumors sobre la nostra pròpia extinció, i aquests rumors continuen sent vagues fins que arriba la confirmació irrefutable de la mitjana edat, quan mirar cap a l'altra banda es converteix en una feina a jornada completa. La joventut s'ha evaporat finalment, i amb ella s'evapora la fe en la teva invulnerabilitat. Saber-ho et marca: et fa emblanquir i marcir els cabells, t'empastifa de brutícia les òrbites dels ulls ...

El record i l'oblit, la memòria i la seua pèrdua. La pèrdua i el dol, sia viscut, anticipat (d'aquest no se n'ha parlat gaire, precisament per la seua naturalesa) o l'impossible (sa cosina petita va desaparèixer l'any 1973, molts anys després es descobriren les seves restes entre les víctimes dels assassins en sèrie, el matrimoni West). Les crisis personals («i cal tenir una crisi sobre això, és crucial tenir una crisi» sobre la teua visió canviant de la mort); i la de la mitjana edat, quan «mirar cap a l'altra banda es converteix en una feina a jornada complerta». La identitat i la decadència física i mental. L'acompanyament i la mort del pare, «ja no queda cap mitjancer entre jo i l'extinció».

Vam tornar a l'hospital. El malalt estava amoïnat; es bellugava, era una protesta sense paraules. La meva mare li va refrescar la cara amb 4711. Es notava com la seva ansietat se sotmetia a un ritual confiat quan ella li deia:
-Ara ja et pots adormir, rei. Ja has fet tot el que havies de fer.
L'ull esquerre del meu pare, mandrós, continuava obert.
-Tanca aquest ull entremaliat. Ja ho has fet tot. Ja has fet tot el que havies de fer.

Poques vegades he llegit reflexions, arribant a la confessió, tan lúcides, sinceres i encertades; prosaiques i esporgades de cap mena de romanticisme —fer-se gran és una merda, i petit una puta gran merda, fins a la desaparició, del pròxim, del proper, o tu ets el següent— sobre aquests temes; d'una sinceritat i alçada literària i humana d'aquest calibre.

Un d'aquells llibres que t'arriben i toquen profundament. Més si depasseu la quarantena, els cinquanta ja són d'usuari avançat... Si teniu a la vostra cura i càrrec als vostres grans, a algú altre. Si estimeu la literatura o, simplement la vida viscuda; la que no té cap doble, la que surt del maleït si mateix i mira de cara a l'altre, de fit a fit a les coses. La que no és indiferent amb el patiment ni s'inhibeix davant les circumstàncies.

Les diu tan dolçament, amb tanta súplica ... Potser ens està dient «au, va» a nosaltres, a la meva mare i a mi: aquesta endimoniada farsa s'ha prolongat tant, i tan més enllà del que és assenyat, que ja no hi podem persistir ... Potser li està dient a la vida: prou detalls, sisplau, prou pèls arrissats al nas en aquest manicomi i aquest hospici de l'ancianitat. Potser l'hi estigui dient a la mateixa mort.
El meu pare s'apaga i la meva mare l'acotxa.
Aquestes van ser les seves últimes paraules, i en sabem el significat. O ho reprenem o hi posem punt final. Ja està bé. Ja n'hi ha prou. Acaba-ho.

O només mor amb nosaltres aquella «experiència» que no és compartida ni es comparteix, de la que no n'aprens res, malgrat resultar inútil per afrontar-les de nou, i de noves. De la que no se'n deixa testimoni, viscut, escrit o transmès; ni en queda record ni memòria, cap empremta. D'aquesta fixació en l'ànima i la memòria d'un altre ésser, d'un com i una manera de ser que ens acompanya de per vida, fins que aquestes també es desdibuixin i s'esgotin. La petita immortalitat, que en deia Kundera.

No va dir res (i em va semblar que no volia que el toquessin). Amb gestos, amb mirades, amb pauses, em va fer entendre que tenia tota la seva confiança en el compliment de les seves darreres voluntats (i en tota la resta). Perquè els meus desitjos eren els seus desitjos, i viceversa. Després se'n va anar, va desaparèixer de sobte, i va tornar no a la mort sinó a algun lloc benèvol i intermedi. S'havia mostrat resolut, enèrgic. Aquell somni anava per feina. No va venir com una ombra fantasmal, sinó com a missatger.
Un missatger del meu propi inconscient, com és lògic. Però ja era això. Perquè la meva ment es la seva ment, i viceversa.
Va ser increïblement reconfortant tornar-te a veure, papa.
¿Per què no em véns a veure més sovint? Com a missatger, i no com una ombra fantasmal a la qual importuno i carrego i avorreixo amb les meves deferències.
Va ser increïblement reconfortant tornar-te a veure, papa, però, creu-me, no era necessari que em tranquil·litzessis respecte dels teus desitjos. Perquè els meus desitjos són els teus desitjos, jo sóc tu i tu ets jo.

L'experiència no és un grau de coneixements tancats, sinó més aviat un màster en noves i obertes preguntes. I la dificultat està en com ens l'expliquem i allò que fem amb ella, la forma en què canvia la nostra percepció, lectura i interpretació, i doncs reaccions i respostes.

Sentir-se interpel·lat i no ser indiferent, encara ara i malgrat tot, n'és la tasca.

Article de 2024 per a La Saragata / Per #alfrediniesta