A la vida tens uns quants llocs, o potser un de sol, on va passar alguna cosa;
i després hi ha tots els altres llocs

Doncs s'ha mort l'Alice Munro, disculpeu que faci tard a l'enterrament... Prometo arribar d'hora al vostre i potser al meu, cas de ser-hi de cos present. Vosaltres feu el què vulgueu, tampoc passarem llista.

"Veig la vida com a peces separades que no acaben d'encaixar mai", deia la Nobel de literatura quan li preguntaven per què escrivia... Allò que no quadra, alguna cosa no encaixa, quelcom no està bé, no té cap sentit, no ens entenem, no és així... I ens anem perdent per tot arreu... D'aquí plora la criatura.

La memòria és la manera en què seguim explicant-nos les nostres històries... Descobrir què fa la memòria -i els diferents trucs en etapes diferents de les nostres vides- i la manera en què les persones tracten diferent els records d'una experiència compartida... Com més desconcertants són aquestes diferències més sento una estranya excitació com a escriptora...

També ha estat titllada sovint com "la Txèkhov canadenca".

Serà perquè és una de les millors escriptores de relats curts que hi ha hagut mai (en què el rus n'és un mestre, ni l'únic ni el primer), o potser és allò altre que per a una gran dona sempre cal trobar un referent masculí. Poques referències i influències femenines solem trobar d'autors. I no és pas perquè no ho hagin sigut ni existeixin.

I perquè l'Alice només va escriure relats... En concret quan trobava temps entre les tasques de la llar, la criança i la maleïda conciliació.

Tot i que va intentar fer novel·la mai no en va publicar cap... i perquè ho havia de fer si els seus relats ja eren i són extraordinaris!? Li hagués tret temps per a poder-los escriure. No és pas condició la novel·la per a ser reconeguda o tenir cabuda entre els millors. Ni el relat quelcom menor... "Més que en una forma particular penso més en la ficció, un tros de la ficció... Vull contar una història: què li passa a algú... i que el lector senti alguna cosa sorprenent, no per allò que passa sinó per la manera en què tot succeeix".

Als seus relats sempre hi ha present, com a amenaça o fet, el vertigen, aquella por de caure i alhora desig de llençar-se (que segons llegeixo afecta al llarg de la vida al 80% de persones, poques em semblen) per la irrupció de l'Aconteixement... Ja sia minúscul detall insignificant, sovint desapercebut, sempre catalitzador i catàrtic... O bé tràgic. Ja sia inesperat, com a entrebanc o caiguda involuntària; o a voluntat, precipitar-se ja posats, assumint i empenyent allò què està caient.

A "Massa felicitat" Munro té un relat biogràfic meravellós (que dona títol i tanca el volum, amb els darrers dies i les últimes paraules) de na Sófia Kovaléskaia (1850-1891), "massa felicitat"...

Matemàtica russa, feminista, nihilista, escriptora... La combinació cridà l'atenció d'en Munro, que investigà a fons la seua vida per fer-ne el relat i retrat al detall, exquisit...



Kovaléskaia fou la primera dona a l'Europa moderna a ser reconeguda com a doctorada -amb cum laude- i a exercir com a professora d'universitat a temps complet. Va estar o millor dit, la tingueren donant classes en pràctiques -modalitat 'privat dozent', els propis alumnes als què ensenyava li pagaven directament- fins comprovar que n'era capaç... Doncs ja se sap, ser dona comporta haver de demostrar el què als homes se'ls hi suposa -als inútils no se'ls demana pas explicacions ni s'atribueix al gènere la seua demostrada (com a priori se sospita de les dones llur) incapacitat o incompetència-. Després elaborà teoremes que duen el seu nom, fou catedràtica, membre de l'Acadèmia Russa de les Ciències, i un dels cops que fou guardonada va rebre el triple de l'import del premi, en reconeixement per l'extraordinària aportació a les matemàtiques que representava el seu treball.

Hi ha un enorme cràter d'impacte a la cara fosca de la lluna que du el seu nom. Kovaléskaia. I també un asteroide que empra 2099 dies a completar una òrbita al voltant del sol.

La poeta i científica Wang Zhenyi 王贞仪 (1768–1797) es va dedicar a l'astronomia i les matemàtiques: trigonometria, eclipsis, equinoccis... Un cràter de Venus també duu el seu nom

始信须眉等巾帼，谁言儿女不英雄
Creiem que homes i dones són iguals.
¿Qui dirà que les filles no podran ser heroïnes?

A banda de les seues contribucions a la ciència, Kovaléskaia fou una revolucionària, en tots els àmbits i sentits, fundant la comuna de Heidelberg per ajudar les dones que volien estudiar, participant a la Comuna de París de 1871 així com en les corrents feministes i progressistes de finals del XIX a Rússia.

A més dels seus treballs científics, també va escriure unes memòries, dues obres de teatre i una novel·la, "Una nihilista", en part autobiogràfica en part inspirada en la seua amiga Vera Gontxarova -i el seu marit, Isaac Pàvloski-, on mostra el progressiu desencant d'una noia aristòcrata i activista, que després de casar-se amb un opositor antitsarista, empresonat per les seues idees liberals, decideix sacrificar-se i fugir amb un nihilista condemnat a treballs forçats a Sibèria.

Faig una petita cerca i trobo les Memòries d'un nihilista, de Pàvloski, escrites mentre aquest era a la presó, amb una breu carta de Turguénev, al qual és va atribuir l'obra al seu moment... Narcís Oller, qui va traduir l'obra -de fet, la primera novel·la russa traduïda al català, el 1886- n'explica a l'inici la confusió... Aquest, "valentse del gran prestigi que disfrutava á París, obtingué que's publiquessen en lo conegut diari Le Temps per medi de la següent lletra á son director". El propi diari Le Temps, va publicar un aclariment...

«Havíam publicat, fa alguns anys, en nostra secció de Varietats, una obra titulada Memorias d' un nihilista. Anava precedida d'una lletra d'Ivan Tourguéneff, que's podía pendre per un d'aquells artificis literaris ab los quals un autor fingeix que dona la paraula á una altra persona que descriu sas impressions. A lo menos per tal se prengué; se cregué que las Memorias d' un nihilista eran del meteix Tourguéneff, y la llibrería Hetzel las ha inclòs en un dels dos volums de sas obras, qu' acaba de publicar.

Estavam enganyats. Aquest cop, lo tal artifici no existía, y la carta de Tourguéneff exposava una realitat. Verament ell no era més que l' editor de las Memorias: l'autor d'ellas es Mr. Paulowsky, jove escriptor rus, per qui aquell s' interessava molt, y qui, per molt qu'afalagui á son amor propi aquella confusió, ha cregut que no devía deixarla durar.»

Trobo, ves per on, també un original... Tota una joia. Per completar la història i saber el per què de tot plegat. O almenys alguna cosa més.

O quelcom així devia pensar Munro quan va decidir investigar Kovaléskaia per escriure'n el seu relat.

Article de 2024 / Per #alfrediniesta