I també la capacitat i estat que et permet fer associacions noves d'idees (amb resultats diferents). I saber concretar, precisar, sintetitzar i suturar quirúrgicament amb el fil de la paraula. Pronunciada o no, és irrellevant. De fet hi ha més lucidesa en el silenci que en els vòmits del llenguatge. A alguns els hi put l'alè quan parlen (de determinada manera, més enllà d'allò del què estiguin parlant i els hi surti per la boca; independentment de la raó, que tens o et manqui, més aviat són les raons les que em fan arrufar el nas).
Què vols dir amb "expressar allò què no vols sentir?"
Que sovint no es fa l'esforç de construir el relat d'allò que pot desagradar a un mateix. Com si preferíssim no voler explicar-nos-ho. Peresa intel·lectual, mandra i por a la veritat...
Precisament ets lúcid quan et mostres i et reconeixes en el què dius, no quan tractes quelcom que et disgusta... Lúcid com a sinònim de llum i autèntic, fer brillar un relat perquè te'l creus... O com entens tu la lucidesa?
Ets lúcid en tant penses més amplament
El que comentes és ser creient duna idea, i conseqüent amb el que es creu (no necessàriament encertat). Lúcid és que sia la bona, la nova, l'encertada Idea.
Reconèixer-te en allò que dius és ser honest i sincer. Una consideració errada perfectament pot ser honesta i sincera.
Autoreplica preventiva... En el procés de ser lúcid dic... Et mostres i et rebats...
Saps que la meva feina (d'advocada) consisteix en fer precisament en tot el contrari? Pensar totes les opcions amb seus arguments i contrarguments i eliminar-los tots, fins que es presenti una pobra grisa i convenient idea com a única
No t"horroritza??? És la antilucidesa. El domini de la justícia burocràtica...
Com deia Nietzsche, no et callis mai res que pugui ser dit en la teua contra...
És desconstruir la pròpia discussió i tallar en pedaços els fets, a la punta de la forquilla, l'esmorzar nu.
Exacte. Nosaltres no solucionem res sinó que ho "dissolem"...
Un advocat és una persona que té un problema per (a) cada solució...
Podria ser equivalent a House...
La solució és que hom és mor...
Ell ha de descobrir el problema...
Perquè la deconstrucció la fas amb (i de) el teu propi relat (interessat i de part) d'uns fets incerts o certs, però sempre relatius... i del relat oposat i els seu supòsits, perquè davant teu hi ha un altre company fent el mateix exercici a la inversa, i aleshores... busques els descosits, treure'n angles, cercar forats, descobrir dobles fons, obrir calaixos amagats, caixes B, amagatalls secrets, incongruències, fal·làcies, inconsistències...
El jutge ens mira de reüll: aquesta menteix més que parla, perquè en funció del paper prèviament assignat representes (i mai millor dit: a l'acusat o víctima; davant el tribunal; intentant semblar convincent; sent l'actor que declama un discurs) una cosa, o la contrària... El procés dialèctic és prou interessant... Per la Justícia no serveix ni de simulacre...
Però... Eres retorçuda (en el bon sentit) abans de ser advocada... O a causa, conseqüència, per efecte de ser-ho?
Estàs venent un producte l'anunci del qual és el teu al·legat que probablement sigui mentida (i et consti), o no tota la veritat (i n'amaguis una part... perjudicial per la teua part... i la part que representes, contractant de la primera part).
Et trobes jutges que no saben ni quin expedient estem tractant... Advocats que no saben ni què es jutja, substituts dels substituts de qui anava a substituir al company que substituïa a la companya... Testimonis que menteixen... Pèrits que no apareixen... I per tant oh! quina llàstima, la veritat està de més, la lucidesa és accessòria i la Justícia, queda clar, surt sempre perjudicada... per la mecànica de la pròpia justícia.
Però la lucidesa no té perquè. Pots ser brillant i portar els papers mullats o que et deixin en pilotes allà mateix i s'imposi la mediocritat amb sort o males arts o... fin i tot... la pròpia veritat!
De fet és un element irrellevant...
Jo parlo del llenguatge, però el haver de "jugar" constantment en ell, i contra ell... Deu ser esgotador... Goita Nietzsche com va acabar...de filòleg a Anticrist... a una clínica mental...
No caldria jutjats
Ni jutges
Ni advocats
És pervers, però es la manera amable d'intentar resoldre, més enllà de la justícia i la veritat, evitant arribar a les mans... una causa o controvèrsia... Almenys a una baralla guanya el més fort i hàbil, tingui o no raó.
Aquella estranya confiança relativa construïda únicament per escrit... Sovint és com fer dos-cents cafès i intercanviar un enorme volum d'informació, però on roman encara aquella desconfiança del desconegut intacta... No té res de dolent, i pot, virtualment aprofundir-se i construir una amistat, a la que només presencialment potser no arribaries mai.
"Hoy se oye a menudo que es la transparencia la que pone las bases de la confianza. En esta afirmación se esconde una contradicción. La confianza solo es posible en un estado entre conocimiento y no conocimiento. Confianza significa, aun sin saber, construir una relación positiva con el otro. La confianza hace que la acción sea posible a pesar de no saber. Si lo sé todo, sobra la confianza"
Byung-Chul Han, Aviso de derrumbe, entrevista a El País
La societat de la transparència,
La societat del cansament, paranoica en la desconfiança permanent,... Saber que prèviament no t'han enganyat fa que hi puguis confiar a posteriori, en tot allò que desconeguis. Els precedents són desoladors... i l'actualitat, devastadora...
La transparència és un factor més aviat, a priori per confiar, per creure que no t'enganyen en allò que t'expliquen, expliquin a posteriori. O que no deixaran explicar-te res significatiu. La transparència en si mateixa no és RES.
Com una fe en diferit potser?
En definitiva, la confiança requereix, exigeix fet reals previs, coneguts, confirmats, desmentits, però es dóna (o no) en supòsits, presents o futurs. Amb persones que expliquen uns fets, donen raons o (ex)posen excuses.
És cega per definició. O borni per necessitat. Si no volem viure instal·lats en la desconfiança permanent i la sospita infundada (o justificada).
Queda lloc per la intuïció? Si n'hi ha tant pel desengany, evidentment. Però també hi té molt a veure, a més de la confiança, la il·lusió, l'esperança, o sia: el buit, i la necessitat vital d'omplir-lo, depositar-hi en ell l'esperança, la il·lusió, la confiança... I fer-ne pots de conserves per allò que vindrà, encara que sigui mentida podrida.
Al cap i a la fi necessitem creure. En alguna cosa (o algú).... Altra cosa és confiar-hi... I menys cegament. El desengany és necessari, per no creure-hi a ulls clucs, ser crítics; és un símptoma que estem (PRE)disposats a enganyar-nos de nou. També a que desmenteixin les nostres expectatives i sorprenguin doncs gratament.
Com deia el maleït
La Rochefoucauld, el fet que no confiïs en mi ja es prou motiu per enganyar-te.
Sinó incentiu.
Som així de putes. I el (nostre) llenguatge (i nosaltres d'ell) encara més. Una eina més. Ni bona ni dolenta, però condicionant i condicionada, ni més ni menys que nosaltres; els nostres prejudicis són els seus.
I viceversa.
Que la lucidesa potser és una mera i afortunada casualitat... La causalitat? Ben variada, tu.
Contingut relacionat:
En comunitat al ciberespai
Al voltant de la identitat i el simulacre