versió original | versió express | delicatessen | fotolog | twitter | vine | storify | youtube | mail
|
L'eina i el mitjà no són neutrals ni innocus, condicionen el missatge, el discurs... i al propi subjecte; no només en la seva expressió i construccions lingüístiques, sinó estructures de pensament, de percepció i relació amb la realitat, i doncs, a les seves actituds i conducta. Els evidents avantatges d'aquestes eines col·laboratives en xarxa, noves formes i mitjans d'expressió i comunicació socials, comporten vells inconvenients de fons, i en els fins; pels propis continguts, i sobre aquells que els elaboren, consumeixen, comparteixen. I potser no en som prou conscients dels mateixos, d'aquests biaixos i condicionants. Quatre exemples: Twitter canvia les nostres formes i estructures mentals, obligant a expressar-nos en construccions
lingüístiques d'extensió determinada. En un context particular amb jocs de paraules i expressions pròpies, girs, paratextos, ironies,
sobreentesos... i fins i tot caràcter. Com assenyala Pascual Serrano ("La comunicación jibarizada. Cómo la tecnología ha cambiado nuestras mentes", Ed. Península, 2013), la reducció de la qualitat de la informació associada a la velocitat de les tecnologies està produint nous fenòmens com la tuiterització de la forma d'expressió, es redueixen els continguts, les formes de comunicar-se, es jibaritza el món.
Facebook indueix a l'assentiment, comporta la necessitat d'aprovació i acceptació, dóna lloc a una interacció viciada, constitueix un ambient gregari i contaminat... Ara fa poc, incorpora cridaners i simpàtics sorellets en compartir i comentar continguts, en prémer “m'agrada”, com una màquina escurabutxaques convidant-nos amb les seves llums i melodies a participar-hi. Google categoritza i indexa, il·lumina els nostres dubtes amb tres planes de resultats -les que hom només mira-. El seu algoritme màgic i serendipitat ens respon condicionant les nostres conclusions, reconduint-nos en un determinat sentit; ara, a més, personalitza els resultats segons el nostre perfil preguntador, tenim una bola màgica amb resultats ad hoc al nostre abast, a la nostra mida. Qui renunciaria pas a emprar tal meravella? De la web sintàctica a semàntica, de la mera cerca per similitud de paraules o etiquetes a la cerca intel·ligent que permet el tractament d'aquests continguts no únicament com a una simple suma de paraules i signes, sinó com a significats; en funció del seu context, temàtica o ubicació. I el nostre historial, perfil personal i de subjecte "que pregunta". La Internet en general i el 2.0 en particular han servit al sistema per fer-nos creure que som més lliures, informats, demòcrates, plurals, assemblearis, participatius... Una fal·làcia en tota regla. Paradoxa fins i tot, en poder donar lloc al contrari del pretès, o almenys d'allò que se'ns havia venut. Els continguts són instantanis, sensacionalistes, emotius, buits. Tot el que no compleix amb aquestes premises és apartat de l'agenda, afegeix Serrano, tant distrets amb la immensa quantitat d'informació que ens arriba, que no es adonem de la superficialitat que incorpora i la jibarització que adopta, influint en la nostra manera de consumir-la i interioritzar-la. Quin és el resultat? Que en desterrem la profundització, perdem la capacitat autònoma de reflexió, d'extreure'n conclusions, i en darrer terme, l'absència d'una mirada crítica dels aconteixements. Hem incrementat exponencialment tant la quantitat d'informació com la diversitat, ideològica, política, cultural de la mateixa, així com les eines per gestionar-la. Paradoxalment, això fa que personalitzem encara més la nostra visió del món; seleccionem les planes que visitem i limitem allò que llegim a les nostres opinions prèvies, fílies, fòbies, manies i gustos. Ens creem perfils on-line, específics i diferents en funció de l'eina, de followers, friends, cercles, bookmarks, subscripcions, més o menys afins en gustos, ideologia... El que tenim (al mur, plana d'inici, timeline, marcadors) acaba sent l'única realitat que veiem, la nostra visió de la realitat, sense adonar-nos que els altres, per la seua part, cauen en el mateix error: wishful thinking's on es confon realitat (difusa i inabastable) i virtualitat (que ens representa segmentada i parcialment, ens envaeix i suplanta). Podríem dir així que la virtualitat modifica als subjectes reals, i als seus relats, i doncs, a les maneres de percebre a l'altre, de comunicar-s'hi, d'interactuar. Totes dues facetes són reals, o igual de falses, però ja cap d'elles ens explica per si sola. En certa mida esdevenim fakes de nosaltres mateixos, construïm dia a dia la nostra identitat digital, però també el personatge; en una atmosfera particular, sempre diferent i canviant, viciada potser, no exempta de riscos i condicionada per eines i formats, que no resulten pas neutrals. Ni gratuïts: nosaltres som alhora els consumidors, els consumits i els generadors dels continguts -hi treballem sense cobrar, o pagant amb els mateixos- per a finalitats que se'ns escapen, però també en som el producte. I propaganda allò que hi comentem, compartim, opinem. Subjectes consumidors i objectes de consum, contingut i continent, producte i comprador, estem participant activament i de bon grat en la nostra cosificació. On interactuem i el com, en funció de les característiques del mitjà, ens desfigura com miralls deformants. Cadascú constitueix un nosaltres, barreja de presències i formes variades en una sola identitat en conflicte, amb un mateix i de definició vers els altres, de percepció dels demés. I veure's en un mirall trucat acaba modificant no tant sols a aquesta distorsionada visió i reflex, que veuen els altres i on ens mirem -reconeixibles o no-, sinó també a una realitat cada cop més incerta, extensa i difícilment abastable. Ens convertim doncs, com apunta @odradek1, en màquines generadores d'aquests continguts preformatats, ionkis d'aquesta particular interacció i aprovació, i el canvi de mapa neurològic de relació amb la realitat que això suposa. Esdevenim així aquells commodities que descrivia Humdog al manifest de 1994 Pandora's Vox: On Community In Cyberspace, on reflexiona al voltant dels canvis de percepció -simulacre i realitat-, llenguatges, missatges, rols i estructures mentals que comporten aquests formats i eines. En fem un resum: Quan vaig entrar en el ciberespai, vaig creure accedir a un lloc com cap altre i que seria una interacció humana com qualsevol altra. Em vaig equivocar pensant així, va ser un terrible error. El ciberespai és la manifestació més pura de la massa tal com Jean Baudrillard la va descriure, un forat negre que absorbeix energia i personalitat, i després recrea i representa com a espectacle, davant el qual restem embadalits, estupefactes. Preferim simulacres a la realitat, els quals exerceixen un enorme poder sobre la cultura. I és aquesta tensió, que informa tots els debats sobre allò real i no-real, la que infecta el ciberespai pel que fa a la identitat, la relació, el sexe, el discurs i la comunitat. Està de moda suggerir que el ciberespai és una espècie d'illa paradisíaca on la gent és lliure per gaudir i expressar la seva individualitat. Algunes persones escriuen sobre el ciberespai com si es tractés d'una utopia dels 60'. En realitat, això no és cert. He vist molta gent escopir els seus sentiments, les seves emocions on-line, fins i tot jo ho vaig fer fins que vaig començar a adonar-me que m'havia cosificat, mercantilitzat a mi mateix sense obtenir cap benefici de la venda de la meva ànima. Cosificar-se vol dir que alguna cosa es converteix en producte amb un valor econòmic... Jo havia convertit els meus propis pensaments en mercaderies que pertanyien als propietaris de les empreses dels llocs on postejava. Després, aquesta mercaderia era revenuda com a entreteniment a altres ens consumidors. La comunitat electrònica és una empresa comercial que enllaça perfectament amb la tendència creixent cap a la deshumanització de la nostra societat: vol mercantilitzar la interacció humana, gaudir de l'espectacle sense importar el cost humà. Per si fos poc, totes les meves paraules, opinions i continguts generats es van fer immortals per mitjà de backups i còpies de seguretat on-line, deixant un rastre permanent; a més: mantenint una il·lusió de fugacitat. I pitjor encara, estava sotmetent-me a la possibilitat d'escrutini per part de certa gent prou amigable com l'FBI: que poden i han descarregat gairebé tot el que els ha donat la real gana. La realitat és que el ciberespai és una eina cada vegada més eficient de vigilància amb la qual la gent té una relació voluntària, prestant-s'hi de bon grat. Tornant a Baudrillard, la socialització es mesura d'acord a la quantitat d'exposició a la informació, en concret, l'exposició en els mitjans de comunicació. La participació en la fragmentació, micro-grups que es dediquen principalment en els diàlegs autocomplaents; en altres paraules, la majoria de les persones estan a l'aguait; i els que publiquen, ho fan satisfets de si mateixos. ( El que Dieter Frey anomena "dissonància cognitiva dels grups", segons la qual aquests són menys permeables al dubte, la discrepància i els arguments contraris com més gran és el seu nombre de membres, donant per vàlides aquelles conclusions agradables per a aquests més enllà de la seva veracitat o grau de certesa. I per a més Inri amb major convicció (autojustificació, estretor de mires, tancament de ment) i dissolució de responsabilitats a grandària superior. ) El cor del problema del ciberespai: el desig d'invertir el simulacre amb el pes de la realitat. Cada vegada més, el consum és micro-administrat, i l'anomenada comunitat electrònica pot ser vista com una mena de micro-comercialització social a una seleccionada auto-elit. Podem parlar d'una comunitat de signes, empaquetats vistosament, categoritzats i inventariats, llestos per al consum, que nega la possibilitat de la relació humana. No m'agrada i em resisteixo a això. Moltes vegades al ciberespai, em va semblar necessari dir que jo era humà. Una vegada, em van dir que jo existia principalment com una veu al cap d'algú. Sovint necessito contemplar la meva escriptura a mà en paper, veure'm en fotografia o escoltar una conversa telefònica per confirmar la humanitat de la meva veu, doncs aquesta és la manera en què sóc. 
Som el que sembrem: bàsicament el nostre llenguatge. I amb els nous mitjans encara més. Més formes d'expressió i metallenguatges. Potser caminem cap a una nova estructura de pensament, d'articulació del mateix amb un nou llenguatge enriquit més enllà de l'hipertext. Com disposar d'una paleta d'eines del Photoshop dins la nostra ment, o la capacitat d'establir i fixar nous hipervincles i continguts relacionats, noves connexions neuronals de sensacions i expressions, que ara s'articulen com permalinks mentals, i s'expressen, la nostra experiència interior, de formes d'allò més variades. Més mitjans a l'abast, més formes de comunicar-s'hi, més interconnectats, tothom parla i ningú escolta. O costa trobar (per gentada, bona gent i gentussa) a qui escoltar. I poder parlar-hi. Twitter –afirma Umberto Eco– posseeix una natura onanista, però és un fenomen positiu en termes generals. Altrament, dóna dret i ofereix la possibilitat d'expressió a una legió d'imbècils, que en altres temps ho feia a la barra del bar, colze a la barra i got de vi, sense perjudicar a la coll·lectivitat. "És la invasió del necis"... I no sabem si estem parlant amb un neci o amb un premi Nobel... Per altra part això genera paral·lelament un corrent d'escepticisme, similar al de la Wikipèdia, com assenyalava un dels seus fundadors: la consciència de la incertesa o la possible inexactitud de la informació també pot ser positiva, doncs el lector pren certa distància i precaucions vers allò que llegeix; precisament per ser quelcom sobreentès i evident, palès i conegut. L'estúpida pretensió que qualsevol opinió és respectable No pots filtrar, discernir eficaç ni eficientment, tots som soroll emetent missatges, entre els que resulta impossible distingir les veus pròpies i significatives, rellevants i autoritzades. El llibre, format, et garanteix això, o ho hauria de fer. Però el mateix: tot es publica fàcil, indiscriminadament, independentment de la qualitat intrínseca i l'interès d'allò publicat. Per això Eco, com a descodificador de la cultura contemporània, defensa tres saludables actituds: el sentir crític, el filtratge de la informació i el control de la veracitat, en un ecosistema comunicatiu on la trivialitat i allò caduc, l'eslògan fàcil, el tuït ràpid i el titular sensacionalista substitueixen la tradició periodística basada en la democràcia, la llibertad i la pluralitat. Ídem pel particular: la imparcialitat, el rigor i la documentació han estat substituïdes, o esdevenen prescindibles; ja no són requisit per creure i/o compartir informació i diferenciar-la de l'opinió. Si la gent es deixa manipular pels mitjans, sense discernir què veu, què mira, què escull, quin tipus, color de mitjà està veient, què i qui hi ha al darrera, què no contrasta; o per la consigna que toqui, és problema seu. No del mitjà (que també té lo seu). Apagar-la no et fa més "interessant", menys ruc ni mirar-la més idiota (del que ja puguis ser). O quan la gent es creu sense preguntar-se el que li estan dient ni considera el color de quin canal veu (i fins i tot no veu més que allò que li ofereixen els canals afins, per exemple), ni filtra el que li estan oferint i ho accepta passivament (més que "apaga la tele", potser canvia de canal, fes zàping i pensa i treu conclusions per tu mateix). Si això ja es produïa amb els mitjans i la premsa tradicional, no només per part dels lectors sinó pels propis periodistes (no contrastar dades, fonts, manca de rigor), què no succeirà amb Internet, on tothom és a la vegada lector i "periodista" (en publicar-compartir) donant ressò a allò que creu / vol creure o s'acaba d'assabentar, amb fam d'immediatesa i punts al Klout o prestigi... I és que hom se'n refia de tot i de res, afirma Eco, en una marasme conspiranoïc i de sospita permanent, quan no es possible diferenciar entre una font rigorosa d'una altra de disbaratada... De no creure't res a creure-s'ho tot, com més improbable o no contrastat, més credibilitat li donem. Perquè això és fe. I d'això ja no ens queda. Mort al 2.0 !!! Sovint caiem en l'errada de creure que el que veiem és TOTA la realitat, al complert, quan només n'és una part i esbiaixada per parcial... I en la xarxa hi ha moltes parts, separades, i el problema: que no interactuen entre elles, ni tant sols EN SI mateixes; parts que s'ignoren mútuament i que a més, són acrítiques portes endins: escolten el que volen sentir, llegeixen el que ja pensen (i a això es limiten). Cadascú es crea uns cercles (viciosos i viciats) d'amistats (followers, followings, friends), bookmarks, subscripcions, sindicacions... més o menys afins... en gustos, ideologia... i en molts casos s'acaben formant grups (murs, topics, tags, marcadors) massa homogenis de pensament (únic, molts pensaments únics aïllats) que no interactuen amb els altres. El que tens (al mur, plana d'inici, timeline) acaba sent l'única realitat que veus, i et creus que tot i tothom és així, pensa igual, té idèntiques idees, creences, postures... sense adonar-se'n que n'hi ha d'altres que per la seua part cauen en el mateix error i tenen eixa visió del món... idènticament esbiaixada i de part; totalment diferent. I tant real o no com qualsevol altra. Legítim com qualsevol deliri, que en diria Artaud. Discurs únic i prêt-à-porter, ben pret i ajustat a mida de cadascú, i de fabricació pròpia. Petits dictadors de butxaca 2.0. 
Wishful thinking's... tothom visquent en el seu propi pensament il·lusori i ficitici, ideologia única i visió (mono)temàtica... confonent realitat (que no existeix) amb ficció (que desitgem -creure-, creem -a la nostra mida- i creiem -real, i global-). Està bé el debat, però sempre que sia entre opinions diverses, i, que interactuen veritablement entre elles... I no tant sols no existeix el debat (o en tot cas una infinita successió de monòlegs per a besucs), sinó manca d'esperit crític (d'autocrítica ja ni diguem), de capacitat d'acceptar la crítica, d'entrar tant sols a considerar-la (seguir un link, llegir un comment, respondre a allò que et qüestioni). Es rebutja d'entrada qualsevol interacció que pugui destorbar la nostra pau interior 2.0. Sí, hi ha de tot i més, més de tot... però més del mateix (sinó pitjor) que amb els mitjans tradicionals. Hem incrementat infinitament tant la quantitat d'informació com la diversitat "global" -ideològica, política, cultural- de la mateixa. Però paradoxal i contradictòriament, això fa que cadascú es personalitzi (perdó: customitzi) encara més la seua visió -ideològica, política, cultural... i tancada- del món; selecciona les planes que visita i limita allò que llegeix a les seues opinions, manies i gustos, és a dir: corroborar allò que pensa; escoltar allò que ja li agrada. No mirar allà, allò en que no hi està d'acord, no li agrada, creu li pot interessar (desconeixent-lo) o és diferent a "allò seu". És la dictadura del "m'agrada"... i la censura subtil i autoimposada: no comentar per por a ser malinterpretat (banejat, spamejat, exclòs, ridiculitzat), i pel públic que tens al davant... i ningú al darrera, més que tu... persona... res més que un individu... sense importància col·lectiva... (que deia Céline).L'eina no fa a l'individu. No el canvia, necessàriament ... a millor s'entén; sinó en molts casos tot el contrari. Fomenta la nostra solitud, sorollosa i plena de gent, milions d'amics sense sortir de casa. La nostra intolerància, entre milers de debats i fòrums. La nostra incultura i escassa curiositat, entre teres de sobre-informació, a un sol clic. El mateix individu és el que ha de fer. Canviar, amb l'ajuda de les eines, o malgrat elles. I independentment del context, tecnològic, social, polític. I en això no hi ha hagut cap canvi. Apreciable, significatiu, rellevant. Sembla que la mentida tingui el terreny adobat, camp per córrer a Internet, per circular més ràpid que la veritat (de cames curtes) o que, simplement, l'esperit crític (que no ens duu enlloc, més que dur tatuada al cap, a l’inrevés com les ambulàncies, la paraula: PROBLEMA). La família cultural 1.0 Com discernim doncs? No és que no hi hagi criteri, el (man)tenim; és que no es dóna a l'abast. I tampoc podem fer una selecció global, sinó és una illa; centres i cercles que ens hem anat construint, en base a amistats, sí, però també culturals. No només afinitats sinó pel propi fet de poder-ne parlar, del que sia. O sia de parlar el mateix micro-llenguatge, auto-referencial i ple d'el·lipsis i situacions, referències i metàfores comunes. Com una família d'amistats cultural i microlingüística. En base a la comparseria i riures bojos comuns, i dolors compartits en moments determinats. O llibres deixats i bescanviats; el bescanvi de llibres, dues lectures més d'apropament i d'amistat, de coneixements, lectures i escoltes que comparteixes amb una amic, que cada cop ho és més amb aquest exercici i pràctica, benaurada costum. Referents i llenguatges comuns, diàleg i tot el que no cal dir, complicitats, sobreentesos, referents... El mateix neguit uneix més que totes aquelles diferències que ens separen. És bo compartir llibres. Millor bescanviar-los (com abans). Fas amics i construeixes un llenguatge nou amb aquella determinada persona. De fet parlem tantes llengües com persones amb qui ens relacionem. Així es fa una família cultural. O es feia. No sé què faran ara. Una merda faran, si desconeixen i ni el més mínim interès i predisposició existeix per conèixer el passat, d'enfeinats que estan per comprendre i viure, però sobretot explicar el present. Amb la col·laboració del 2.0; amb les possibilitats que ens ofereix, resulta que només "n'aprofitem" aquelles que ens empetiteixen com a "societat". Virtual, imagineu-vos la real. Potser hauríem d'escriure més. O callar millor. Millor ser malentès que incomprès? Malgrat aquella permanent sensació de fuita i biaix; la consciència -paralitzant- d'aquesta constant relliscada, esquerda entre el pensament i aquella petita part del mateix que aconsegueixes articular amb paraules. El nostre relat al complert esdevé innascible, un retrat impossible de dibuixar. I només en resulta un caòtic esborrany desdibuixat de nosaltres mateixos. Un miratge, una incerta identitat, sempre en entredit. Entrevista a Pascual Serrano: La comunicación jibarizada Documentals d'Adam Curtis: All Watched Over by Machines of Loving Grace: 1a part | 2a part | 3a part The Century of Self: 1a part | 2a part | 3a part | 4a part The Trap - What happened to our dreams of freedom: 1a part | 2a part | 3a part The Power of Nightmares: 1a part | 2a part | 3a part
|
