versió original | versió express | delicatessen | fotolog | twitter | vine | storify | youtube | mail
|
"Mi manera de pensar, decís, no puede ser aprobada. ¡Pues, qué me importa! ¡Bastante loco es quien adopta una manera de pensar como la de los demás! Mi manera de pensar es el fruto de mis reflexiones; está implicada en mi existencia, en mi organización. No soy dueño de cambiarla; y aunque pudiera no lo haría. Esa manera de pensar que vos censuráis es el único consuelo de mi vida; alivia mis penas en prisión, constituye todos mis placeres en el mundo y la quiero más que a mi vida. No es en absoluto mi manera de pensar la que ha hecho mi desgracia; es la de los otros". D.A.F. Sade, Carta a Mme. de Sade, 1783 Interessant la reflexió filosòfica i trajectòria política i personal de Sade, si és que són destriables. Revolució col·lectiva vs. individual. Per això al sanatori psiquiàtric de Charenton escollí dirigir i representar amb els interns (altrament dits bojos, com suposadament ell mateix) precisament la vida i mort d'en Marat. Peter Weiss escriví una obra de teatre, influenciat per Artaud ("El teatre i el seu doble", un altre d'aquells bojos lúcids i meravellosos) i en Bretch, i en feu una pel·lícula: "La persecució i assassinat de Jean-Paul Marat representada pel grup teatral de la casa de salut mental de Charenton sota la direcció del Marqués de Sade". Resumint: Marat/Sade (1967). Teatre dins el teatre, representació dins una representació, també la vida, "filosofia" i obra de Sade és d'allò més interessant, com unes nines russes. Ja esteu malpensant... Però la veritat és que la seua obra dóna per a palla. Literalment, si som un poc marranos, i en tots els sentits, en el sentit i reflexió "filosòfica". Llibertí com a conseqüència de ser llibertarí. Amoral, més que com a "filosofia natural" en oposició a la moral, per evidenciar la seua falsedat i arbitrarietat. Com una ética malaltissa i perversa per fer patent que cap revolució col·lectiva és possible sense una de personal, individual, alliberadora de la moral, aquella "debilitat del cervell", que en deia Nietzsche. Aquella oposició i superació de la dicotomia massa-individu, condemnada però al fracàs. Doncs res diu de l'aroma d'una rosa l'opinió en determinat sentit, el parer positiu de la majoria de la gent. Norma i anomalia, no són qüestions democràtiques. I com no, de la religió: el seu breu i furibund "Diàleg entre un sacerdot i un moribund" constitueix un dels texts més commovedors, divertits, lúcids i de referència de l'ateisme. ¡Pues el concepto de la nada, mi querido amigo! Es a idea nunca me ha atemorizado; la encuentro consoladora y simple. Todas las demás respuestas son obra del orgullo, mientras que la mía es el producto de la razón. En todo caso, la nada no es ni espantosa ni absoluta. ¿Acaso no es el interminable proceso natural de generación y regeneración evidente a mis ojos? Nada perece, nada en este mundo es destruido. Hoy hombre, mañana gusano, el día siguiente mosca. ¿Qué es esto sino vida eterna? ¿Y por qué crees que debo ser recompensado por virtudes que no poseo por mérito propio y castigado por actos criminales sobre los que no tengo control ? ¿Cómo puedes conciliar la bondad de tu supuesto Dios con este principio? ¿Puede Él haberme creado tan solo para disfrutar castigándome... y castigarme por elegir equivocadamen te al tiempo que me niega la libertad de elegir bien? O dit d'una altra manera, com reclamava al seu opuscle: "Francesos, un esforç més si voleu ser republicans!" . Empresonat per la República, com ja ho fou al seu moment sota la monarquia, el sospitós habitual Sade fou carn de presidi i sanatori al llarg de la seua vida. Memorable i paradoxal la seua oposició a ultrança de la pena de mort en qualsevol règim, en algú que sembrava de cadàvers i crims els seus textes. O aquell Sade desprovist per manament judicial de paper i qualsevol estri per escriure les seues insensates i indecents obres, empescant-se-les per reflectir i difondre on fos el seu pensament. O el que llençava des de les finestres del calabós pamflets (en forma d'avió?) on informava al poble que allà es torturava als presos i incitava a la revolució. Perquè, n'hi ha hagut veritablement cap de rellevant des del punt de vista individual i global, fruit, a causa, independenment o malgrat, d'una de col·lectiva? Perpetuum mobile, la revolució serà permanent, o no serà. I comença i lamentablement acaba en un mateix. Per un mateix. Amb un mateix. "Ser un humano es estrictamente buscar, en la soledad disfrazada de comunidad libertina, ese mínimo instante de placer orgulloso... Para Sade la soledad, la incomunicación, el egoísmo original, el orden arbitrario y la supremacía del poder absurdo constituye la única realidad de la vida. En definitiva, la bondad no existe o -todavía peor- constituye un prejuicio. Ese descubrimiento no puede ser más que perturbador. Por ello una filosofía política debe empezar estableciendo las condiciones que hagan posible una comunidad en que Sade no pueda tener razón y donde los ideales ilustrados no parezcan ingenuos. Ese es, estrictamente, el reto. " Algunes pel·lícules i documentals sobre la seva vida o inspirades en Sade: "Marquis", Henri Xhonneux & Roland Topor (1989). "Quills", Philip Kaufman (2000). "Saló o los 120 días de Sodoma", Pier Paolo Pasolini (1975). "La Vie Secrete du Marquis de Sade", FranceTV.
|
